0 items
El meu compte

Sobrevolant els cels

Volar és, probablement, un dels somnis ancestrals per excel·lència de l’ésser humà. Prou coneguda és la seva incapacitat per sostenir-se i moure’s dins l’aire per mitjà del propi cos, però la tossudesa que caracteritza l’espècie humana explica la invenció de certs aparells que permeten complir aquest somni. Alguns d’aquests són l’helicòpter, l’avió, l’ala delta, el globus aerostàtic o el paracaigudes.

Impulsada per aquest desig innat de sobrevolar els cels, em decideixo pel paracaigudisme. El fet que en una mateixa activitat es pugui experimentar la caiguda lliure i, un cop obert el paracaigudes, s’aterri amb un vol suau, és el que decanta la balança. I quin millor lloc per fer-ho que a l’Skydive Empuriabrava?

Aquesta empresa, que es dedica al món de paracaigudisme des de fa vint anys, ha aconseguit consagrar-se com un dels tres millors i més grans centres de paracaigudisme internacionals.

 

"Skydive Empuriabrava, que es dedica al món de paracaigudisme des de fa vint anys, ha aconseguit consagrar-se com un dels tres millors i més grans centres de paracaigudisme" internacionals.

 

Així doncs, un cop arribo a les instal·lacions d’Skydive, em sento atreta per la gran quantitat de colors amb què els para-sols gegants decoren el cel de l’Empordà. Després de complimentar un fulletó amb les meves dades personals, em presenten qui serà el meu instructor, Santi Corella, un home que inspira seguretat i confiança només de veure’l.

Ens dirigim cap a la zona on la gent, de vegades, es fa enrere i decideix quedar-se a terra; és allà on els instructors col·loquen els arnès i donen les pautes necessàries als atrevits abans d’enlairar-se amb l’avioneta. Decideixo, és clar, seguir endavant. Es nota que els treballadors saben el què fan i que ho fan bé; si no fos així, no es realitzarien més de 120000 salts anuals a l’Skydive.

Amb tot, Santi Corella comença a donar-me les instruccions pertinents; m’explica la posició que he d’adoptar abans de saltar, en la qual el meu cos penja del seu a través de l’arnès i, sense tocar de peus a terra, ja puc contemplar tots els metres que m’esperen fins tornar a tocar terra ferma.

Sento papallones a l’estómac: els nervis comencen a aflorar. La gent que hi ha al meu voltant puja a l’avioneta que acaba d’arribar; per a la meva encara falten deu minuts, que l’instructor aprofita per bromejar amb mi. De sobte, ens criden per megafonia: ha arribat l’hora de la veritat!

El vent violent que desprèn l’avioneta descriu la sensació que tenim tots: emoció, nervis i una mica de por, tot barrejat fent un còctel difícil de digerir. Un cop dins, t’adones, d’una sola ullada, dels que són instructors i els que no; les cares són més expressives del que ens agradaria.

Pugem els 4000 metres necessaris per llançar-nos a l’aventura en uns minuts que es fan eterns; mirem a través de les finestres i intentem parlar, però l’aire que entra a l’avioneta fa una fressa que no ajuda a mantenir la calma.

Sóc la segona en ordre a l’hora saltar en tàndem, per la qual cosa aprofito per fixar-me en el que fa l’home que va davant meu, molt més intranquil que jo. L’instructor comença a preparar-me pel salt, lliga els arnès i ens aixequem per posar-nos en la posició que, minuts abans, m’havien explicat. La sensació de tenir mig cos en l’abisme és entre preciosa i esfereïdora, però les vistes són espectaculars.

3, 2, 1... Caiguda lliure! Crido. Percebo la força del vent al meu cos i la gravetat, però, sobretot, una sensació de llibertat que mai abans havia sentit. És un minut màgic durant el qual arribem als 1500 metres. En Santi Corella obre el paracaigudes i és llavors quan puc contemplar el paisatge en tota la seva magnitud: la badia de Roses i la plana de l’Empordà; des de la natura en estat pur dels aiguamolls fins a les majestuoses cases d’estiu. L’instructor deixa que sigui jo qui porti el paracaigudes durant una estona i m’ensenya a “conduir-lo”. Comencem amb els girs suaus i acabo provant de girar bruscament. La calma i parsimònia amb la què ens apropem al lloc d’aterratge em meravella.

3, 2, 1... Final del somni: toco de peus a terra. Si em deixés endur pels meus impulsos, marxaria corrent amb l’arnès i tornaria a reviure aquesta experiència per pessigar-me i comprovar que no ho ha estat...

 

Text: Anna Díaz.

Article publicat al número 12 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top