0 items
El meu compte

Toni Clapés: un seriós que reivindica l'humor

Està al capdavant del Versió RAC1 des de fa quasi 17 anys i acaba de rebre el Premi Nacional de Comunicació.

Quedem a primera hora del matí en una cafeteria de Barcelona on hi va sovint, un parell de cops a la setmana. Més no, per no cansar-se’n. Esmorzarem i conversarem amb l’home que acaba de rebre el Premi Nacional de Comunicació en la categoria de ràdio: Toni Clapés. Després em sabrà greu, perquè m’assabento que aquell –el moment de l’esmorzar– és el “seu” moment, i és d’agrair que vulgui compartir-lo amb nosaltres. En qualsevol cas, penso que l’endemà, quan deixi la seva filla a l’escola, ja podrà tornar a recuperar l’estona d’intimitat que li hem pres. Com cada dia, llegirà el diari, es relaxarà i pensarà en les seves coses abans d’entrar a RAC1 entre dos i tres quarts de deu. No en sortirà fins més tard de les set (excepte vint minuts que es pren per dinar). És l’hora en què acaba el programa líder de les tardes: Versió RAC1. Quan plegui de la ràdio, marxarà cap a casa caminant, “perquè així m’oxigeno, desconnecto i trenco la sensació d’estar permanentment tancat entre quatre parets”.

Us he de confessar que, quan vam trobar-nos per fer l’entrevista, en Toni encara no havia recollit el Premi Nacional, que es va lliurar el 21 de novembre, just cinc dies abans de fer 46 anys. Bon regal d’aniversari! En aquell moment, em deia que estava pensant què diria, “perquè no sóc un home de discursos, ni un dogmàtic. Ni tampoc m’agrada adoctrinar ningú. Ni tan sols tinc un ideari! Jo creia que aquests premis els donaven a les elits, però sembla ser que no...”. M’ho diu de debò, amb tota la sinceritat del món; amb la mateixa sinceritat amb la qual m’explica que ell es detecta moltes mancances, i que per això procura envoltar-se de gent professional a l’hora de fer els seus programes. “Considero que hi ha dos tipus de periodistes: els que ho saben tot, fins i tot més que el convidat, i els que volen saber. Jo estic en aquest segon apartat. Sóc un ignorant de la vida. No sé de res: ni de l’Antàrtida, ni de ciències polítiques, ni de física i química, ni d’electricitat... Trobo absurd estudiar més que el convidat per saber-ne més que ell. Jo vull aprendre i, per fer-ho, convido gent que m’aporti coses. Així és com he après la professió, treballant des de zero, gairebé artesanalment: anant a rodes de premsa, fent falques de publicitat, fent unitats mòbils, presentant actes, fent programes en directe... He fet de tot i més, però això no vol dir que ho sàpiga tot”.

 

“Considero que hi ha dos tipus de periodistes: els que ho saben tot i els que volen saber. Jo estic en aquest segon apartat”

 

Fa tres dècades que Toni Clapés es dedica a la ràdio. La primera vegada que es va posar davant d’un micròfon tenia 16 anys. Recorda que va sentir un vertigen similar al que se sent quan et llances pel Dragon Khan. Ell volia ser pilot d’avió, però les matemàtiques no eren el seu fort, i a l’escola li van aconsellar que es dediqués a una altra matèria. “La segona cosa que m’agradava era la ràdio. A casa sempre escoltava un programa que es deia El sacapuntas, de Radio Juventud de Barcelona, protagonitzat pel Bachs, l’Estadella i en Pallardó. Feien imitacions de personatges, i m’encantava. També m’agradava la música i la radiofórmula. Amb aquesta barreja, gravava cintes de casset a casa”. Un bon dia, la seva mare, sense dir-li res, en va enviar una responent un anunci de diumenge que va llegir a La Vanguardia on hi deia que Radio Minuto buscava locutors. Des de llavors que no ha parat: ha passat per Cope Ibiza, Cadena Dial, Ràdio Barcelona (Cadena Ser), Catalunya Ràdio i RAC1. I, a la tele, ha treballat al costat de Xavier Sardà, Andreu Buenafuente o Miquel Calçada en espais com Crónicas marcianas, Sense títol s/n o Persones humanes, entre molts d’altres. Tan sols ha estat dos mesos sense feina, quan va plegar de Cope Ibiza perquè no es va adaptar a l’illa. “Amb el temps he detectat que tinc un problema de claustrofòbia. En molts moments, tenia la necessitat de marxar i no podia. Vaig aguantar un any”.

De totes maneres, encara que hagi fet tele, Toni Clapés sempre ha estat catalogat com un “home de ràdio”. “A la vida, si tens la sort de treballar en aquest món i que el programa que facis funcioni, aquell serà el teu mitjà, perquè estem en un país d’etiquetes. Els mitjans van al que és segur i, si algú funciona fent el que sigui, no el mouen d’allà fins que queda socarrimat”. Ell, segons les etiquetes, és, efectivament, de ràdio, però té claríssim que plegarà abans de quedar socarrimat. “Sóc el primer que m’autoexigeixo al màxim, i després exigeixo als demés. Si no, deixen de treballar amb mi, perquè hi ha una cosa que no suporto, i és que mentre jo treballo hi hagi algú altre que faci veure que treballa quan, en realitat, no està fent res”. En això és clar, i també ho és quan diu que no li agrada establir amistat amb els seus col·laboradors. En té prou amb mantenir una bona relació amb ells, però amb distància. És, més aviat, per una qüestió previsora, d’autoprotecció, “perquè hi pot haver un dia en què no m’agradi el que estiguin fent o, fins i tot, pot arribar un moment en què consideri que aquella persona no ha de seguir i, si fos amiga meva, no seria capaç de fer-la fora”.

 

“Estem en un país d’etiquetes” 

Parlem de les imitacions. Quan era petit, imitava l’avi i el tiet, com ara fa la seva filla de 9 anys. Quan es va fer més gran, va pensar que fer imitacions podia ser una porta per treballar a la ràdio. Així va ser. “A Cadena Dial, vaig conèixer el cap de programes, el Javier Pons, a qui li tinc una gran estima, i li vaig dir que feia imitacions. En aquella època, el Jordi Hurtado feia un programa a Ràdio Barcelona, i em va donar una oportunitat. A partir d’un Mundial (no recordo quin era), em vaig incorporar com a comentarista fent de Cruyff”. Rere seu, han vingut les veus de José María García, Lluís Llongueras o Ricardo Bofill, i aquesta faceta també ha contribuït a que, automàticament, a Toni Clapés li pengin una altra etiqueta: la de “catxondo”, tot i que després, fora d’antena, li diuen que és molt seriós i avorrit.

 

"Quan era petit, imitava l’avi i el tiet, i quan es va fer més gran, va pensar que fer imitacions podia ser una porta per treballar a la ràdio"

 

Ell també es considera una persona seriosa (i pessimista), “però la meva professió fa que hagi de ser enginyós i divertit. Per això, quan acabo, estic cansat i no tinc ganes de ser graciós”. És inevitable, però, que allà on vagi, si el reconeixen, li demanin que imiti algú. “Durant una època, si em passava això, jo els preguntava a què es dedicaven ells i, si em deien que treballaven al banc, per exemple, els demanava que em fessin un abstracte”. Ric. Té tota la raó.

A propòsit de Javier Pons, li demano si creu en la sort. Em diu que sí, que, si no tens padrins, en necessites una mica per trobar algú que confiï en tu i et doni una oportunitat. “Jo la vaig tenir amb el Javier, a Ràdio Barcelona; amb el Xavier Sardà, que és el meu mestre i em va donar l’oportunitat de sortir a la tele, i amb el Joan Maria Clavaguera, de Catalunya Ràdio, que va ser el primer que va apostar pel meu programa quan, a l’emissora, tothom xiuxiuejava que no em podien donar un programa de tres hores perquè jo només feia bromes”. Però, de bromes, poques, perquè Clapés està al capdavant del Versió RAC1 des de fa quasi 17 anys, primer a Catalunya Ràdio i, des del 2005, a RAC1; i en fa 15 que va passar de durar dues hores a durar-ne tres.

Això potser l’ha ajudat a deixar de patir per les crítiques. “Quan la gent critica molt vol dir que vas bé. Forma part de la guarnició del que fas, però no t’ha d’enterbolir el teu objectiu. Una altra cosa és que et facin una crítica ben argumentada. Llavors, te l’has d’escoltar, però la crítica fàcil, sense donar la cara, sense argumentar ni saber de què es parla, no té cap pes. Fa temps que vaig aprendre la lliçó, perquè permanentment hi ha gent que s’enfada per una cosa o per una altra i, si ho tingués tot en compte, no faria mai res”.

 

“Quan la gent critica molt vol dir que vas bé. Forma part de la guarnició del que fas, però no t’ha d’enterbolir el teu objectiu”

 

“I què faries, si no fessis el que fas?”, li demano. Em diu que cada any es cansa de la professió, que aquesta pregunta és un clàssic a casa seva, “la gran conversa que, durant anys, hem mantingut amb la meva dona, que també és periodista. Però la veritat és que no sabríem a què dedicar-nos”. El que té clar és que, després de 17 anys dinant en 20 minuts en un bar de menú, no voldria tornar a fer un programa de tardes, però està obert a tot. De moment, però, sembla que té corda per estona, perquè, segons el darrer EGM, 222.000 persones escolten el Versió RAC1, dada que supera la suma del segon i el tercer programa més escoltats a la mateixa franja horària.

Abans de sortir al Turó Park a fer les fotografies, tinc una curiositat. Vull saber com es va assabentar que li havien donat el Premi Nacional de Comunicació. Em diu que era un dia que va marxar de la ràdio molt empipat perquè el programa no havia anat com ell pensava que havia d’anar. “Però, en lloc de muntar un sidral vaig marxar de seguida perquè havia quedat amb la meva dona per anar al cinema. Durant el trajecte em va trucar una secretària de la Generalitat dient-me que el conseller Homs volia parlar amb mi, i jo vaig al·lucinar, perquè no em truca mai ningú. Me’l van passar ...i no hi era! Va ser surrealista!”. Al cap de cinc minuts, però, va tornar a rebre una altra trucada: aquesta vegada era el cap de comunicació del Govern. “Primer no vaig entendre ben bé de quin premi es tractava i, quan vaig arribar a casa, li vaig dir a la meva dona: “M’han trucat dient que m’han donat un premi però, si em fas dir quin, no ho tinc clar”. Ho vaig haver de buscar a Internet”.

Un altre que s’hagués trobat en la mateixa situació, potser s’hagués oblidat del cine (segur que s’hagués oblidat del cine), però, com que era una cita que tenia programada des de feia dies, hi va haver pel·lícula: Graviti. Encara que el primer intent va ser fallit: la volien veure en 3D i quan van arribar a la sala l’havien suspès. No hi fa res, la van veure en dues dimensions. Les trucades, ja les atendria més tard.

Així és Toni Clapés, o almenys en part: un home de ràdio (i de tele), un seriós que reivindica l’humor com a eina per dir coses que no es poden dir, un contradictori que quan és a Barcelona fugiria i quan no hi és la troba a faltar... Entre el sí i el no, s’escapa a Calella de Palafrugell, el seu refugi, sobretot quan fa fred i tramuntana. “Encenc la llar de foc, em preparo quatre formatges i una copa de vi i sóc el tiu més feliç del món”.


Text: Mar Casas.

Article publicat al número 28 de D'estil

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top