0 items
El meu compte

Un ofici fa bategar el món

 

 Un apicultor està considerat un ramader. És qui proporciona aliment, un lloc per dormir i controls mèdics a les abelles, uns animals de granja atípics gens fàcils de domesticar ni dominar però que proporcionen un aliment d’un prestigi mil·lenari: la mel.

 

La relació entre les abelles i els homes existeix, almenys, d’ençà que l’ésser humà és capaç de representar escenes de la seva vida quotidiana. Cap a l’any 6.000 a. C. ja apareixen referències al respecte a diferents parts del món. En passar de ser caçador nòmada a agricultor i pastor sedentari, s’adona que els forats dels troncs dels arbres són uns bons habitatges per a les abelles. D’aquí a reunir totes les colònies aïllades i crear un rusc hi ha tan sols un pas. És una bona manera de simplificar enormement les tasques de vigilància per protegir-les dels depredadors i de l’efecte advers dels elements naturals, com ara el vent, l’excessiva calor o el fred extrem. També facilita la tasca a l’hora de substituir les colònies que s’extingeixen.

 

"En els mesos de floració dels arbres fruiters, molts pagesos contracten els serveis dels apicultors perquè, gràcies a les abelles, aconsegueixen una fruita de millor qualitat."

 

En definitiva, gràcies al salt que fa l’ésser humà de recol·lector a cultivador, s’enceta una nova i determinant etapa en el món de la història de l’apicultura en què l’apicultor és considerat un ramader i les abelles, uns animals de granja atípics. Aquestes són les arrels de l’apicultura actual i el punt d’inflexió en què es desenvolupen noves tècniques d’observació de les abelles, s’enriqueixen els coneixements al respecte i es descobreixen noves tècniques de manipulació, que porten a un augment de la producció de mel i cera, dos dels productes naturals més apreciats del món.
 

Pels temps dels temps, el d’apicultor ha estat i és un ofici lligat al camp, sacrificat i poc valorat; una feina que no diferencia els dies laborables dels festius, que no respecta vacances, que depèn de la meteorologia i dels preus de mercat per tirar endavant. Malgrat tot, és essencial mantenir-lo, no només per la seva tradició mil·lenària, sinó també perquè garanteix la fecunditat dels nostres prats i boscos de manera respectuosa i beneficiosa pel medi ambient. Sense abelles, el món arribaria a la fi.

 

La primavera: l’època de les abelles
 

La primavera és l’època de l’any en què l’apicultor ha de tenir una cura més especial del seu bestiar. La collita de tota la temporada depèn d’aquest moment. Cal alimentar amb xarop líquid les abelles per tal de despertar el neguit de posta de la reina, aconseguir que la caixa on s’estiguin sigui autosuficient i que hi hagi prou entrades de nèctar com per satisfer el volum de cria existent i, és clar, fer un seguiment acurat de les caixes. A més, durant aquesta època es troben més eixams lliures, per tant, el bon apicultor ha d’estar alerta, controlar-los i, si cal, utilitzar-los per omplir les arnes buides que hi ha a l’abellar.

 

Les abelles, conxorxades amb la fruita
 

A la primavera, en plena època de pol·linització, l’apicultor ha d’aguditzar els seus sentits. En els mesos de floració dels arbres fruiters, els pagesos contracten els seus serveis perquè, gràcies a les abelles, aconsegueixen una fruita de millor qualitat, ja que són elles les que fecundaran les flors. Això implica que cal una atenció extra per tal de saber en quin moment s’ha de retirar la mel.

 

El moment de la transhumància
 

Per tal d’optimitzar el rendiment de les abelles, l’apicultor ha de portar a terme la transhumància. Quan arriba l’estiu, les transporta amb les seves caixes a la muntanya per què tinguin més nèctar al seu abast. A l’hivern, en canvi, les haurà de traslladar a les zones d’hibernació. Aleshores, l’alimentació corre a càrrec de l’apicultor, que ha de garantir el descans hivernal òptim de les abelles. És en aquesta època més tranquil·la quan s’aprofita per medicar-les contra els paràsits, pintar les caixes, arreglar els possibles desperfectes i estudiar nous emplaçaments per a la temporada següent.

 

Els egipcis, grans consumidors de mel
 

L’antiga civilització egípcia era una gran experta dins del món de l’apicultura. Fou un dels pobles de l’antiguitat que va descriure amb més detall els ruscs que emparaven i les tècniques d’extracció de mel que utilitzaven, així com els mètodes d’emmagatzemament i conservació. Per a ells, la mel era un gran aliat. Dels prop de 9.000 remeis o fórmules medicinals que usaven, més de 500 contenien mel entre els seus components.
 

Però els egipcis no foren els únics que cantaren les excel·lències de la mel. Grecs, romans, àrabs, indis i maies també foren grans experts apicultors i millors consumidors encara. Fins i tot la Bíblia conté 68 referències a aquest món que, malgrat el pas dels anys, no ha perdut vigència.

 

"Dels prop de 9.000 remeis o fórmules medicinals que usava l’antiga civilització egípcia, més de 500 contenien mel entre els seus components."

 

Un ofici estès arreu del planeta
 

En l’actualitat, la pràctica de l’apicultura s’ha estès a gairebé tots els racons del món habitats i, molt possiblement, sigui l’activitat ramadera que cobreix més extensió territorial. Tot i així, existeixen algunes diferències entre les diferents zones geogràfiques: mentre que a Europa es detecta una major densitat de ruscs per hectàrea, a Amèrica i a Austràlia s’obté un major rendiment per rusc. Així mateix, a la regió europea abunden les petites explotacions amb una quantitat d’entre 100 i 300 ruscs per apicultor, el que li pot permetre recollir uns 15 quilos de mel de mitjana; en canvi, a llocs com Amèrica o Austràlia, una sola explotació pot aglutinar fins a 2.000 ruscs, el que es pot traduir en 120 quilos de mel. Tot i així, el major productor de mel és la Xina. Al darrere hi van països com Mèxic, Argentina, Canadà o Estats Units. Ara bé, els principals consumidors són els països europeus.

 

Catalunya, terra d’abelles
 

Espanya té una llarga tradició apícola i, dins de la Unió Europea, és el país que més mel consumeix. Catalunya, degut a les seves condicions climàtiques i a la flora que presenta, és una terra fantàstica per a les abelles. D’aquí en surten unes de les mels més preuades d’Europa: d’espígol, de romaní, de farigola... Tot i que existeixen pocs apicultors professionals, sí que hi ha molts afeccionats o petits ramaders que combinen aquesta feina amb una altra que els permeti més ingressos, ja que han de competir amb els baixos preus que es registren al mercat internacional i amb uns costos d’explotació més elevats degut a que les produccions que regenten són més petites.

 

 

 Article publicat al número 21 de D'estil.

 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top