0 items
El meu compte

Una estona amb Anna Vives: “Sumant capacitats es solucionen les discapacitats”

L’Anna Vives és la primera de trigèmins. Nascuda a Barcelona el 16 d’abril de 1985, ha vist complert un dels seus somnis més preuats: viure amb normalitat. Ella és una noia encantadora. Riallera, atenta, educada, sincera i capaç. Molt capaç. A partir d’una mala experiència laboral –en un món on només el 5% de les 35.000 persones amb Síndrome de Down que hi ha a Espanya tenen feina–, va passar a ser una peça clau dins la Fundació Itinerarium, que treballa per a la promoció del treball col·laboratiu i en xarxa en el món educatiu.

En aquest context càlid i amable que l’ha acollit i ha confiat en ella, ha estat capaç de desenvolupar una tipografia que l’ha situat al mapa: la tipografia digital Anna, 126 caràcters de l’alfabet llatí que són un autèntic exemple de superació, treball en equip i igualtat social. El seu lema (i el de la Fundació): “Sumant capacitats”.

 

“Sumat les capacitats dels uns amb les dels altres, podem fer realitat els somnis”

 

I així, sumant, ha arribat a editar el llibre Si creus en mi, et sorprendré (Columna, 2014), a ser Premi ONCE Catalunya, a ser finalista del premi Català de l’Any 2012 i a veure com la seva lletra (una grafia molt particular que mescla caràcters en majúscula i en minúscula) quedava estampada als dorsals dels jugadors del Barça i al casc de Jorge Lorenzo.

Tot i això, l’Anna continua sent l’Anna de sempre; aquella noia senzilla i sincera que escull la lletra “T” com a preferida (perquè diu que és la que escriu amb més força), que sent devoció pel color taronja i a la qual li encanta l’Iniesta i la Teresa de Ventdelplà (l’Emma Vilarasau). La mateixa que sap que amb esforç i treball en equip tot és possible.

Per conèixer-la millor, hem parlat amb ella i amb el seu germà, Marc Vives, que també forma part de la Fundació Itinerarium, fundada pel pare dels dos, Narcís Vives, l’any 2010.

 

“L’Anna ve d’una família emprenedora i humil que sempre ha intentat contribuir, amb el seu granet de sorra, a fomentar l’empatia”

 

L’Anna és al capdavant de la Fundació Itinerarium, però quantes persones esteu implicades en aquest projecte?
(Marc)
Som un gran equip, encapçalat per l’Anna, que és l’artista de les lletres. Som un seguit de persones que, des del primer dia, hem confiat en ella i l’hem ajudat. Et puc parlar del Julen, el Job, el Pau, el Jose, l’Araceli, el Narcís, la Roser i jo mateix.
 

Quina és la vostra missió?
(M)
Treballar per sensibilitzar sobre les capacitats de totes les persones i per defensar el treball en equip. Sumat les capacitats dels uns amb les dels altres (la nostra màxima riquesa), podem fer realitat els somnis. En el nostre cas, ens ha permès, per exemple, que el Barça porti una tipografia feta per nosaltres, amb l’ADN de l’Anna. O pujar a un podi de Moto GP, o viatjar fins a Argentina, o ser finalistes del premi Català de l’Any... Però sobretot ens ha permès reivindicar que tots som persones, que tots som capacitats i que, si treballem en equip, no hi ha límits. De fet, si ho pensem bé, a la vida, no hi ha absolutament ningú que ho faci tot tot sol.
 

Tenir una tipografia amb el teu nom no ho pot dir gairebé ningú. Com va sorgir la idea de crear-la?
(M)
La idea va sorgir després d’una mala experiència laboral de l’Anna en un supermercat, oi Anna? Oi que no et va agradar gaire?

(Anna) No.
 

Per què no et va agradar?
(A)
Perquè no hi havia companys.

(M) L’Anna, i totes les persones amb dificultats, necessiten confiança i suport, sobretot a l’inici d’una experiència nova. En canvi, el primer dia que vam anar a aquest supermercat, ningú la va rebre. Tampoc sabia la feina que havia de fer ni el que s’esperava d’ella. Cada dia tornava a casa trista, decebuda. Vam passar tres mesos bastant durs i, un dia, vam decidir que havia de venir a la Fundació i tenir un temps ocupat. No sabíem a què es dedicaria, però el més important era que se sentís bé.
 

I aquí ve la història de la tipografia...
(M)
Exacte. Un dia, casualment, al Julen li van demanar que fes una tesi social sobre el disseny, i ens vam estar mirant uns papers amb escrits que tenia l’Anna i vam dir: “Ostres! Però si això és fantàstic! Aquesta lletra que té l’Anna, combinació de majúscules i minúscules, és genial!”. Vam tenir la idea de digitalitzar-la i, a partir d’aleshores, va començar un procés d’un any, molt seriós i rigorós, on l’Anna tenia una tasca assignada cada dia.
 

Què havies de fer cada dia, Anna?
(A)
Una lletra.
(M) Havia de portar una lletra i una imatge retallada que li agradés. Cada dia treballàvem sobre aquell concepte fins que, de mica en mica, l’Anna va anar construint el seu abecedari. Així, al cap d’un any, vam poder-lo posar a disposició de la gent (i de les escoles) de forma gratuïta per demostrar que una persona com ella és capaç de fer una lletra, i per obrir camins a altres persones amb dificultats (que no amb discapacitats o minusvàlides).

 

No us agraden els termes “minusvàlid” o “discapacitat”.
(M)
En absolut, perquè minusvàlid vol dir menys vàlid. I jo em pregunto: menys vàlid que qui? Amb qui ens hem de comparar? Tots som persones! I, de discapacitats, tots ho som. La majoria escrivim amb una mà perquè amb l’altra no en sabem, molts portem lents o ulleres, molts no sabem àrab... Per tant, partim de la base que tots som discapacitats en una cosa o una altra. O millor dit: tots som capacitats! I el que és millor: sumant capacitats es solucionen les discapacitats! Aquest, justament, és el missatge que duu implícit la lletra de l’Anna.

 

“Un dia de l’Anna és un dia com el de qualsevol de nosaltres”

 

Què són els Circuits Inclusius que feu des de la Fundació?
(M)
Són uns circuits permanents, senyalitzats (a diferents ciutats de Catalunya, Espanya i el món), que comprenen un recorregut d’entre cinc i sis quilòmetres i que, malgrat estar ubicats en un espai natural, són accessibles per a tothom: persones cegues, sordes, amb dificultats de mobilitat... Els anomenem Circuits Inclusius Sumant Capacitats, i estan dissenyats per l’Eduard Jornet, el pare d’en Kilian Jornet.
 

D’on ve l’Anna Vives? De quina família?
(M)
L’Anna ve d’una família emprenedora i humil que sempre ha intentat contribuir, amb el seu granet de sorra, a fomentar l’empatia. Ve d’un avi que va ser dels primers a tenir una fàbrica de pastes i de croissants a Barcelona. Una persona molt perfeccionista, molt bona, molt humil. Una persona que sempre ha tingut un “sí” i que no ha tingut mai por. Segurament, un geni. Per a nosaltres, sempre ha estat un referent. Després d’ell, ve el pare, en Narcís, que fins fa poc era el director i el president de la Fundació. Ell fa anys que defensa una educació inclusiva i divertida. Busca que els infants aprenguin realment, i que aprenguin enriquint-se, essent emprenedors, equivocant-se, utilitzant les noves tecnologies...
 

Vaja, que això de ser emprenedors i sumar capacitats ho heu mamat des de petits.
(M)
I tant! Els quatre germans (jo, que sóc el gran, i els altres tres, que són trigèmins: el Pau, la Marta i l’Anna) no tenim límits amb el que pensem. Per a mi, tot el que fem ha de ser nou; si no, no té sentit. Es tracta d’anar avançant, d’anar millorant dia a dia.

 

“L’Anna té els valors que ens falten al 80% de la població mundial: la puresa, la sinceritat, el fet de veure la vida amb el filtre real, sense aparences ni mentides”

 

Anna, recordes què volies ser, quan eres petita?
(A)
Cuinera.

(M) Potser si. I què demanaves sempre, per Reis?

(A) Carpetes, fulls blancs i llapis.

(M) Si, li sortia molt barata, als Reis! Amb això era feliç. Potser li costava comunicar-se i li feia vergonya, i la seva manera d’intentar-ho era dibuixant i escrivint. Ha anat perfeccionant molt la tipografia, i ara, fins i tot, quan li interessa alguna cosa, ho escriu en un post-it i te’n deixa per tot arreu.
 

Com és un dia de l’Anna?
(M)
És un dia com el de qualsevol de nosaltres. Es lleva cap a les vuit, es dutxa, es renta les dents, es vesteix ben guapa, es posa la colònia de la Shakira, agafa el metro i ve cap a la Fundació.
 

I què hi has, a la Fundació?
(A)
Recollir les coses de les taules...

(M) Exacte! També buida les papereres i porta la brossa als contenidors, compra aigua quan se’ns acaba, obre la porta, contesta al telèfon, mira si hi ha correu a la bústia, contesta els correus electrònics de la gent que l’escriu... I, és clar, també anem a molts actes i va fent caràcters per ampliar l’abecedari i perquè a altres països que tenen altres idiomes també puguin escriure amb la tipografia Anna.
 

Anna, reps molts correus electrònics?
(A)
Si.

(M) Si, sobretot a través de Facebook. En rebem tants que no els podem contestar tots. Solen ser de famílies que han llegit el llibre de l’Anna i que han quedat fascinades amb l’esperit de superació que té. Sovint, el seu testimoni ajuda a tirar endavant famílies que tenen fills amb Síndrome de Down.
 

Quan no estàs treballant, què t’agrada fer?
(A)
Esport.

(M) Si, fa esport els dimarts i els dijous. Fa classes de ball, de zumba. I, a més, ho fa de forma inclusiva. Ella surt de casa i es planta al poliesportiu municipal amb tothom. I fa la classe com tothom. És una demostració més de normalitat. Així és com l’hem tractat sempre a casa: amb normalitat. Se li ha exigit igual que als altres germans, i estem orgullosos d’ella. Encara hem de millorar moltes coses, però seguirem treballant en equip, amb il·lusió i amb actitud.

També li agrada molt anar a dinar a restaurants amb la família, anar de compres, anar d’excursió amb els amics de la Fundació Catalana de Síndrome de Down... Un munt de coses!
 

El llibre de l’Anna, Si creus en mi, et sorprendré, duu un subtítol molt prometedor que diu: “El món és ple de somnis per complir”. Vosaltres heu fet realitat un somni amb la Fundació?
(M)
Jo crec que sí, perquè l’Anna ja treballa, té un sou, es pot comprar el que vulgui... En definitiva, té una vida normal, que era un dels seus somnis. L’altre és que la seva tipografia ajudi els altres, perquè al món encara queda molta feina per fer: hi ha un munt d’espais inclusius que no ho són, molta gent no empàtica, poca confiança entre les persones, corrupció... Nosaltres sumarem en aquest sentit. Si tothom ho fa, ens en sortirem.
 

Optimisme per davant de tot?
(M)
Optimisme però, a la vegada, realisme, perquè sempre s’ha de tocar de peus a terra. S’ha de ser conscient en tot moment del que s’està fent i envoltar-se d’un equip en qui puguis confiar. No tenir por i creure en els impossibles. Això, a banda de tenir salut i de saber valorar el que tenim i no el que no tenim.
 

Quins són els valors més importants de l’Anna?
(M)
Els que ens falten al 80% de la població mundial: la puresa, la sinceritat, el fet de veure la vida amb el filtre real, sense aparences ni mentides.
 

Anna, vas estar nominada al premi Català de l’Any. Te’n recordes, d’aquell dia? Estaves nerviosa?
(A)
Una mica.
 

I què et va passar, amb l’Artur Mas?
(L’Anna riu tímidament).
(M)
L’Anna es va agenollar i li va donar un obsequi, i l’Artur Mas va dir: “No, Anna, aixeca’t, que el que s’agenolla davant teu sóc jo”. I es va agenollar públicament, en un gest poc habitual, per no dir únic, d’un President de la Generalitat.

Pell de gallina!

 

Entrevista publicada al número 32 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top