0 items
El meu compte

Una estona amb Carles Coll

Arribo cinc minuts tard. No: cinc no, vuit. De ben segur, però, que ni se n’ha adonat. Al Carles, les hores li passen com si fossin segons, i ell no s’angoixa (o no ho sembla); tot es farà... Està al seu despatx de la seu de la Fundació Orquestra de Cambra de l’Empordà, amb la porta oberta. Trec el cap i em fa passar alegrement. En aquell moment, ultimaven els preparatius de la presentació del llibre i el compact disc de Figueres insòlita, amb text d’Àngel Burgas, fotografies de Mireia Coll (la seva filla) i música de Francesc Basil i d’ell mateix. Es posen d’acord i engego la gravadora. “Et farà falta, perquè parlo molt”, m’adverteix. Prou que ho sé!, tot i que –això sí– sempre val la pena escoltar-lo, perquè té una gràcia innata per narrar que no sé d’on li ve...

Sense més, em disposo a entrevistar, doncs, d’una forma amena i propera, el director d’orquestra Carles Coll. És una entrevista –o una conversa, més aviat– amb el fundador de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà i de l’Orquestra Filharmònica de Catalunya, cofundador i codirector, també, juntament amb Francesc Cassú, de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya.
 

Carles, vinc atreta, entre d’altres coses, perquè m’expliquis com va sorgir la idea de fer un concert d’Any Nou per a TV3; com el de Viena, però “a la catalana”. Perquè això és el que fareu el proper 11 de desembre al Teatre Municipal El Jardí de Figueres, oi?
Sí! Aquesta és una història que neix fa aproximadament un any. Un dia, estàvem fent un concert i, tip de que em demanessin si podíem tocar la marxa Radetzky, tip de que la gent només recordi el pobre Johann Strauss per Any Nou –quan és una música preciosa que es tocava per ser ballada, i no només perquè soni per Any Nou–, vaig pensar que, a Catalunya, també tenim la nostra música, i que, en canvi, així com TV1 emet el concert de Viena, TV3 no fa res. Aleshores, vaig demanar-li al públic (perquè jo sóc així de bèstia): “Què us semblaria que, per Any Nou, poguéssiu escollir entre el concert de Viena de sempre o un concert de música catalana tocada per l’Orquestra Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya?”, i tothom va esclatar en aplaudiments. A partir d’aquí, vaig anar repetint la pregunta per veure com reaccionava el públic i vaig anar veient que acollien la idea amb molt entusiasme. Així doncs, després de donar-li unes quantes voltes al tema, me’n vaig anar a veure la Mònica Terribas per proposar-li la idea, i ella va dir que li encantava; la vam madurar i, al final, el dia 11 de desembre enregistrarem el concert al Teatre Municipal el Jardí de Figueres, com si fos l’1 de gener al migdia: tothom ha de venir vestit de gala, tot el teatre estarà guarnit... Vaja, que serà un concert molt maco amb la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, on tot el repertori serà de música catalana, que no només de sardanes.
 

(Tinc el repertori al davant. Sembla acabat de sortir de l’impressora). ...Per exemple?
Mira, perquè te’n facis una idea, passarem pels 50 anys de la Nova Cançó, amb peces com Paraules d’amor, Al vent o L’estaca; farem una sardana que es diu Cants de ma terra; commemorarem el centenari de la costa Brava amb El meu avi a ritme de rumba i amb un vals mariner; tocarem L’Empordà de Sopa de Cabra, el Bon dia d’Els Pets o el Boig per tu de Sau per acostar-nos al rock català... La segona part, la començarem amb la sardana l’Empordà; farem el Muntanyes del Canigó i La balada del sabater d’Ordis, que és meva..., i acabarem amb El cant de la senyera, L’emigrant i La santa espina (la taral·leja amb entusiasme).
 

Vaja, que es notarà que som a casa...
I tant, que es notarà! Com ha de ser!
 

...Home, en el teu cas serà ben cert: tocaràs a casa, perquè tu ets figuerenc. La teva idea inicial ja era fer el concert aquí?
Doncs sí. A la Mònica Terribas li vaig demanar: “Hi ha algun problema amb què no es faci a Barcelona?”, i ella em va respondre: “Cap! Al contrari”, perquè no resulta tan car.

T’he de dir que vam pensar en organitzar-lo a Girona, perquè l’Orquestra Simfònica de Cobla i Corda està patrocinada per Metalquimia, una empresa gironina, però l’Auditori és massa fred i el Teatre Municipal –que hauria estat molt adequat–, estava ocupat per Els pastorets. Total, que, al final, vaig anar a parlar amb en Santi Vila, l’alcalde de Figueres, i de seguida va acollir el projecte magníficament bé, tenint en compte, a més, que enguany Figueres és la Capital de la Cultura Catalana.
 

Sí, aquest 2009 Figures viu la capitalitat de la cultura catalana i vosaltres acabeu de complir 20 anys amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà...
20 anys, sí senyora! 20 anys, 2540 concerts, 43 països del món recorreguts... Mira, ahir els vam fer: el 19 de novembre, i, per cert, ens va passar ben bé per alt celebrar-ho! La Mare de Déu! Anem tan de bòlit... (s’aixeca per anar-ho a dir als companys i surt un moment del despatx).
 


20 anys de l’única orquestra de corda professional i estable de Catalunya. L’única...?
Sí, així és. L’única professional i estable vol dir que és l’única que, des del primer dia, té tots els seus músics donats d’alta a la Seguretat Social, igual que els treballadors de l’oficina de gestió. En total, són 18 sous que treballen a temps complert per a l’orquestra, i això no ho segueix ningú més. Trobar-se quatre primers violins, quatre segons violins, dues violes i dos violoncels, assajar i fer concerts esporàdics és molt fàcil, però, fer-ho de forma estable, ja no. Pensa, a més, que una orquestra de corda és una de les professions més difícils de fer, perquè és com una figura de porcellana: si d’entre els quatre primers violins, n’hi ha un que desafina, se sent tota la corda desafinada; si els dos violoncels no empasten a la perfecció, ja no sonen bé... Aquest “jugar de memòria”, que deia en Reixac, només s’aconsegueix a còpia d’anys de treball i de ser la mateixa plantilla. Nosaltres, només amb una mirada, ja sabem què ens volem dir, perquè hi ha gent que està amb l’orquestra des de fa 20 anys, 18, 15... Som com una gran família, amb tots els inconvenients i tots els avantatge que això comporta.
 

...I què vol dir que hi hagi una única orquestra professional? Tan malament està el panorama de la música de cambra a Catalunya?
Que hi hagi una única orquestra professional, vol dir que no n’hi ha cap d’altra, tot i que també et diré una cosa: si ara l’hagués de crear, no ho faria. Seria impossible, perquè, més enllà de la crisi que estem vivint, la gent passa una mica de tot, el país no està per orgues... En aquell moment, en canvi, a l’any 89, començaven els consells comarcals, hi havia tota una efervescència i una voluntat de crear coses noves...
 

...I si s’acabés?
Doncs, no passaria res. Espero que no succeeixi, però tinc claríssim que si, demà, l’Orquestra de Cambra de l’Empordà desaparegués, sortiria una petita notícia als diaris, hi hauria molta gent que se’n alegraria i a alguns pocs els sabria greu. Vull dir que ningú manifestaria cap mena de sentimentalisme al respecte. En aquest país, per desgràcia, l’única cosa que no pot desaparèixer és el Barça. Què hi farem!
 

En qualsevol cas, sou més vius que mai i us queda corda per estona... Dius que el 19 de novembre vàreu fer anys. Com va ser que vàreu establir aquesta data com a data fundacional, i no una altra, perquè suposo que una orquestra de cambra és producte de tot un procés creatiu...
Sí. De fet, no és pas cert que ens creéssim el 19 de novembre. L’orquestra es va fundar a finals d’agost, el dia que es va anar a firmar, a cal notari, la creació de la Fundació Orquestra de Cambra de l’Empordà. Aleshores, el 15 de setembre vam sonar per primera vegada en el primer assaig, i, el 20 d’octubre, vam fer el nostre primer concert a l’església de Santa Cecília –patrona dels músics– de Terrades. A partir d’aquí, sempre que hem celebrat els cent concerts, els docents, els tres-cents... ho hem fet allà. Després del primer concert a Terrades, vam fer-ne uns quants més de rodatge, i, el 19 de novembre a les 12 del migdia, vam portar a terme la presentació oficial al Teatre Municipal el Jardí. Però no es va acabar aquí, perquè el mateix dia a les set de la tarda vam tocar a La Bisbal. Amb aquell gest vam voler donar a conèixer la nostra voluntat que l’orquestra fos de l’Alt i del Baix Empordà.
 

Recordes aquell 19 de novembre?
I tant! Recordo que va començar a diluviar d’una forma exagerada fins cap a dos quarts d’onze. Jo vaig pensar que no vindria ningú, perquè l’aigua baixava per la Rambla descomunalment, però, de cop, la pluja va parar, va sortir el sol i el teatre es va omplir.
 

Des d’aquell 19 de novembre, doncs, que esteu en marxa, però no només amb l’Orquestra de Cambra com a tal, sinó que sempre us heu mostrat extremadament flexibles alhora de col·laborar amb multitud de projectes diferents, alguns dels quals disten molt de la música de cambra. Per què ho feu això: per inquietud artística, per portar la música de cambra a un públic més majoritari...?
El que jo sempre he volgut ha estat acostar la música a la gent. És a dir, durant molts anys, la música clàssica (per dir-ne d’alguna manera) estava adreçada a un públic molt determinat, a un públic aristocràtic, perquè una orquestra de cambra era, precisament, de cambra, per tocar en palaus. Això passava fa anys, però, malgrat tot, ha quedat un pòsit important, i, encara ara, anar a un concert d’aquest tipus es considera un acte sagramental que obliga a posar-te les pells i les joies. Això ha fet que una gran part del públic no se senti propera a aquesta música, i jo intento que s’hi acosti, que la vegi com un fet natural. Per això correm per tots els pobles, siguin de la mida que siguin, perquè les comarques puguin disposar d’una orquestra al seu abast adaptada a les seves possibilitats. Nosaltres no anem mai a donar peixet ni a tocar les quatre peces que sabem que agradaran i prou, sinó que intentem normalitzar la música d’orquestra de cambra i apropar-la a la gent perquè la pugui apreciar i perquè s’ho pugui passar bé. A mi em mereix tant respecte un habitant de La Vajol com un ciutadà que viu al Passeig de Gràcia.
 

T’estàs llegint la biografia de Pau Casals. És el teu referent, és la persona que et va portar a la música...?
No, a la música m’hi va portar el meu pare. La seva il·lusió era ser músic, però va tenir la desgràcia que, quan tenia cap a 15 anys, era una època molt complicada, amb la guerra pel mig i l’afegit que el seu germà va morir a Belchite defensant la República. A més, el dia que els feixistes entraven a Figueres, que era el 8 de febrer del 39, ell enterrava el seu pare. O sigui que, amb 17 anys, es va quedar sol amb la seva mare i, és clar, no estava per músiques, sinó per intentar sobreviure. Tot i així, se sabia les notes del pentagrama, perquè havia començat a estudiar música. De fet, un dels records que tinc d’infantesa prové de quan me n’anava a aprendre les notes amb la senyora Camila Lloret, al Casino Menestral, i, just abans de marxar, el meu pare me les preguntava (somriu). També anàvem al Casino, on feien balls de societat, i escoltàvem l’orquestra Ritmos... Recordo que m’agradava molt aquell instrument que jo li deia “la trompeta que s’estira i s’arronsa”, que, al final, no he tocat mai; vés per on...

Ara, a Pau Casals l’admiro com a músic, perquè va revolucionar la tècnica del violoncel (hi ha una forma de tocar el violoncel fins Pau Casals i una altra forma a partir de Pau Casals), i també per la seva ètica, per la seva moral i pel seu compromís amb el país. L’admiro molt, però la distància que em separa d’ell és tan gran que no m’hi puc emmirallar.
 

També has tingut la sort (suposo que ho consideres així) que a casa teva t’han seguit les passes, perquè el teu fill es dedica a la música...
Sí, ell s’hi dedica, i n’està molt content, igual que jo, com pots comprendre. La meva filla va començar a tocar el violí, però no va voler continuar i, com que el que jo vull és que siguin feliços, li vaig dir que plegués. De totes maneres, penso que la sort te l’has de buscar una mica tu.
 

Tu te l’has buscat?
I tant que sí! Jo, quan tenia 18 anys, vaig tenir un problema a casa que vaig viure com quelcom gravíssim, i és que els meus pares es van separar. Per a mi va ser molt dur, perquè jo m’estimo molt la vida familiar. La qüestió és que ells tenien uns comerços muntants i, quan es van divorciar, estava a punt d’anar-me’n a estudiar a Alemanya amb una beca, però vaig pensar que ja hi aniria l’any vinent, i l’any vinent encara està per arribar... Aleshores, el que vaig fer per mirar de salvar el negoci familiar va ser fer-me voluntari a la mili per anar-hi el menys possible, i vaig acabar anant a Roses només un dia i mig a la setmana. Però va arribar un matí del mes d’agost en què em vaig plantar i no vaig baixar a la botiga, sinó que em vaig quedar tocant el piano. Amb 33 anys, vaig veure que, o canviava, o em quedaria fent de botiguer la resta de la meva vida, cosa que no era la meva gran il·lusió. En aquell moment va haver-hi un daltabaix increïble, però jo li vaig dir al meu pare que era ell qui m’havia portat a fer de músic i, amb el temps, ho va entendre.
 

...I el temps conservarà la sardana? Explica’m la teva batalla per la sardana, perquè el vostre últim disc està dedicat a ella...
Sí, potser és que sóc un enamorat de les causes perdudes... De la mateixa manera que em vaig fer militant d’Esquerra Republicana de Catalunya quan ningú donava un duro per aquest partit, quan encara era il·legal, cap allà a l’any 76, ara lluito perquè la sardana no es perdi, perquè me l’estimo, i perquè, si els empordanesos no la defensem, no la defensarà ningú. La sardana està passant una època molt difícil, perquè la gent que la balla és molt gran, i hem d’intentar salvar-la entre tots, hem d’intentar que no se’ns mori per inanició. Almenys jo, malgrat no saber tocar cap instrument de sardanes, em sento amb el compromís d’intentar salvar la seva part musical. Potser, algun dia, per sentir sardanes haurem d’anar a una sala de concerts, com ha passat amb la música d’Strauss... De totes maneres, espero que no sigui així; espero que la sardana sobrevisqui i que puguem continuar ballant-la al carrer.
Doncs, quedem-nos amb la sardana, no et sembla?

Quedem-nos amb la sardana! (Ja l’esperen fa estona per anar a no sé on...).

 

Entrevista publicada al número 8 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top