0 items
El meu compte

Una estona amb Clara Sánchez-Castro

La gent que la coneix de prop i que ha seguit la seva trajectòria radiofònica, sap que li encanta cantar, però molta d’altra s’ha sorprès quan ha sabut que la Clara Sánchez-Castro –la periodista Clara Sánchez-Castro– acaba de treure un disc al carrer que, a més, s’ha editat ella mateixa. Es diu Autoretrat (Picap, 2011) i el signa com a Clara, un nom que li ve de la seva àvia paterna (que també cantava com els àngels), i que fa referència a la característica més notable de la veu d’ambdues: la claredat.

Autoretrat és un treball personalíssim que, entre molts altres aspectes, demostra l’emprenedoria i la flexibilitat d’aquesta dona de 38 anys que, al capdavall, ja sigui a través del periodisme o de la música, es relaciona amb el món comunicant. Lluny de pensaments unidireccionals que porten cap a una sola mirada, cap a un sol estil de vida, cap a una sola feina..., i que es regeixen per la por al fracàs, la Clara és d’aquelles dones que, si no té feina, se la busca, i no només la fa, sinó que la fa ben feta, perquè abans s’atura i es dedica a emmirallar-se per buscar què és el que més li ve de gust. Així és com ha convertit una etapa crítica de treva del periodisme en el principi d’una altra que li ha permès descobrir-se la veu cantant cançons pròpies nascudes del seu paisatge, que està a cavall de la Garrotxa i l’Empordà. No és estrany, doncs, que s’identifiqui amb aquells calidoscopis que tant li fascinaven de petita: “jo sóc molt calidoscòpica, sóc el mateix però, depenent de com em giri, projecto un dibuix o un altre”, i ho diu convençuda, perquè està segura que cada persona té moltes altres persones a dins; la clau està en descobrir-les.

Ens trobem a Peralada, el poble de la seva àvia Clara i del seu pare, on ella ha passat estius sencers anant a comprar pa artesà a la fleca, escoltant havaneres en el trajecte d’anada i cantant pels racons al costat de l’àvia. Anem cap a un carrer estret i llarguerut del centre. Una immensa porta blavosa, d’aquelles d’abans, és l’entrada a la casa de la família. No podem fer la foto de la portada d’aquesta entrevista a un altre lloc, perquè allò és part de la Clara, és part del seu nou disc.
 

Clara, tu ets coneguda en el món del periodisme, però la música hi era abans i, de fet, no ha deixat mai de ser-hi...
Sí, jo dic que he estat una cantant a l’ombra –o de portes endins– durant molts anys, perquè vaig estudiar música abans que periodisme. Vaig començar de petita, amb vuit o nou anys, tot i que ja portava el ritme amb la cullereta de les farinetes. Anava a música a Olot i m’examinava a l’Isaac Albéniz de Girona. Tocava el piano, però el que volia era cantar, així que, quan me’n vaig anar a Barcelona a estudiar periodisme, vaig descobrir l’existència del Taller de Músics, on ensenyaven a cantar el que a mi m’agradava: música moderna. Després, quan me’n vaig anar a Madrid a estudiar un postgrau, vaig descobrir una altra escola que era com el Taller de Músics, la Escuela de Música Creativa, i també m’hi vaig apuntar. A partir d’aquí, de seguida vaig tenir feina de periodista i, paral·lelament, vaig fer duet amb en Nito Figueras i, més tard, amb en Joan Eloi Vila.
 

I què va passar per què decidissis fer el teu primer disc?
Un dels motius va ser que em vaig quedar sense feina de periodista. Venia d’un 2010 frenètic en què em passava els dies voltant per tota Espanya fent Rec reporteros cuatro, però aquest gener es va acabar, i, com que algú com jo, acostumat sempre a fer coses, no podia estar esperant que sonés el telèfon, vaig obrir la carpeta de les lletres de cançons que tenia guardada al calaix, vaig anar a veure l’Antoni Mas i em vaig posar a treballar cada dia en això. M’ho vaig agafar com una feina, perquè, per a mi, cantar és una cosa molt seriosa. El fet és que, potser, si no hagués tingut aquesta parada, no hagués gravat el disc, perquè necessites tranquil·litat i temps per a tu, és un altre tipus de creativitat.
 

Vas triar el camí de la música perquè és el que més t’agrada?
Si, tot i que m’encanta el periodisme, si em fessin triar, em quedaria amb la música, sens dubte. En sóc una gran consumidora. Al llarg de la meva vida m’he gastat molts diners en discos i, a més, sóc d’aquelles persones obsessives que, quan tinc un disc nou, me’l poso una vegada i una altra fins que me’l sé, i després canto la meva versió o faig segones veus al damunt de les que ja hi ha. Suposo que tot plegat va fent pòsit i ha arribat un punt en què havia de treure tota aquesta creativitat per trobar la meva pròpia manera de cantar.
 

I t’ha costat molt trobar-te?
Quan vaig començar a treballar en el disc, tot em sonava a notes que ja coneixia, i vaig haver de fer un profund exercici de poliment, perquè em sortia tot el que tenia a dins, que era tot menys el meu estil. Em vaig adonar que mai abans m’havia plantejat com era la meva veu cantant una peça que no havia cantat mai ningú. És com anar-te a comprar un vestit ja fet o fer-te’n un a mida, amb una tessitura que et va perfecte. És una passada!
 


Amb què et quedes, d’aquesta primera experiència de creació d’un disc?
Amb l’observació de l’entorn. Mai havia viscut la primavera com l’he viscut aquest any, adonant-me del que passava al meu voltant per poder crear les cançons. He après a canviar de ritme, a anar més a poc a poc i a deixar de veure borrós el paisatge. Per a mi ha estat un luxe.
 

Sense el paisatge no hi hauria hagut disc?
Crec que no, perquè m’identifico molt amb els paisatges del lloc on visc i amb els seus colors, sobretot amb els de la tardor i l’hivern. M’encanten! Tant els de la Garrotxa com els de l’Alt Empordà, que és la terra del meu pare. De fet, jo sóc mar i muntanya, no podria viure sense una cosa ni l’altra. Aquesta dualitat de volcans i tramuntana, aquesta barreja tan explosiva, és el que sóc, i no podia deixar-ho de transmetre.
 

Autoretrat ets tu?
Sí, és un autoretrat sonor ple d’històries properes. Per això la gent que em coneix hi veu moltes coses. Volia fer un disc natural, com jo, on tant els instruments com l’embolcall fossin naturals, harmònics, equilibrats. Jo diria que és un treball molt mediterrani, proper, que a mesura que el vas escoltant, l’hi vas trobant matisos i et va agradant més. És un disc de gran recorregut, per acompanyar.
 

D’entre aquestes històries, hi apareix la teva àvia Clara, a la qual li dediques La veu del vent. Qui era?
La meva àvia, la iaia Clara –jo em dic Clara perquè ella se’n deia–, era la mare del meu pare, i tant ella com la seva família van néixer a Peralada. Tenia una veu preciosa. Jo crec que es podia haver guanyat la vida cantant. De fet, a Peralada encara la recorden per com cantava. És més: jo, a Peralada, sóc “la néta de la Clara”. D’alguna manera, ella em va criar, i vaig passar moltes hores al seu costat, cuinant, anant a comprar al mercat..., i sempre cantava! Era una persona molt especial. La tonada de La veu del vent és una cançó que em cantava quan era petita (s’emociona).
 

També canten les teves filles, al disc.
Sí. M’he passat tots aquests mesos cantant a casa a tothora i em deien que era molt pesada, però els hi encanta que m’hi dediqui. Elles se saben totes les cançons del disc i vaig creure que havien de cantar amb mi. S’ho van agafar amb molta responsabilitat i estan molt contentes. Fins i tot la meva filla gran, la Maria, ho va trobar curt; volia cantar més.
 

Parlant de la teva àvia t’emocionaves. Ets una persona nostàlgica?
No, diria que el contrari. Jo m’il·lusiono molt amb tot el que faig i penso que el que he fet fins ara forma part del meu equipatge. Intento quedar-me amb allò positiu i aprendre d’allò negatiu, però no viure rememorant temps passats. Sempre busco coses noves que em motivin, i m’arrisco, perquè crec que el millor està per arribar.
 

Mirem sempre endavant, doncs?
I tant! Endavant i a dins d’un mateix. En Jose Antonio Marina sempre diu que cada persona hauria de buscar el seu talent interior per treure el millor de sí, i jo vaig fer aquest exercici quan em vaig quedar sense feina. Tenia ganes de cantar i vaig buscar algú que, amb la mateixa il·lusió que jo, m’ajudés a treure tot el que duia a dins i a projectar-me. He mobilitzat en positiu totes les persones del meu voltant que estaven il·lusionades amb el meu nou projecte i m’ha servit molt. Penso que és un bon camí per prendre.
 

Qui vulgui sentir en directe aquesta garrotxina que no recorda els números, però sí totes les músiques dels anuncis de la tele de quan era petita, la pot veure el 21 de gener al Teatre Principal d’Olot.

 

Entrevista publicada al número 19 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top