0 items
El meu compte

Una estona amb Crossing

L'Ernest, la Marina i en Joel encara estan assimilant tot el que els ha passat aquest darrer any. El seu primer concert el van fer el 2011 a la sala Cotton Club, de Peralada, i fou una vetllada que quedà reduïda a amics i familiars. Quatre anys després, la seva veu ha sonat a ràdios, cadenes de televisió i escenaris d'arreu de Catalunya, alguns tan emblemàtics com el de la Festa dels Súpers o el Camp Nou per celebrar el triplet del Barça.

La Marina i l'Ernest són germans. En Joel, com si ho fos. Ell, des de ben petit va mostrar vocació per la música, per això s'hi dedica plenament. L'Ernest, graduat en enginyeria industrial, recorda que, a l'institut, omplia les llibretes amb lletres de cançons pròpies que després, a casa, acompanyava amb la guitarra. I la Marina, que s’acaba de graduar en educació primària, ha cantat tota la vida. Tots tres són empordanesos i han trobat en la música un fort vincle que els uneix.

 

“El nostre repte era aconseguir atraure la gent perquè vingués als concerts a escoltar les nostres cançons, no pas versions”

 

Així és com neix Crossing, un grup de pop optimista i fresc que, poc a poc, està conquerint el panorama musical català amb un tema d'èxit, Parem el temps, el qual ja ha aconseguit més de 250.000 visites a YouTube, i un primer disc, Junts parem el temps.

Conversem amb ells perquè ens expliquin com han arribat fins aquí, entre rialles i caliu, perquè, si una cosa desprenen aquests tres joves, és energia positiva. Molt positiva!
 

D'ençà que Parem el temps va començar a sonar l'estiu passat, no heu parat. Ja ho heu pogut pair, tot plegat?
Joel: Quan va sortir a la llum el videoclip d'aquest tema va ser una bogeria. Vam fer una porra perquè crèiem que aquesta cançó aniria bé, però tots ens vam quedar curts. Quan feia poques hores que l'havíem penjat a la Xarxa, la gent ens trucava per dir-nos que les visites anaven augmentant minut rere minut. No ens ho crèiem!
Ernest: Jo era a la biblioteca estudiant per als exàmens finals, i anava veient com les visites pujaven. En aquell moment, estàvem separats, però ens anàvem enviant missatges constantment, perquè ens costava creure el que estava passant. Al cap d'uns dies, recordo que la nostra germana petita ens va dir que la nostra cançó estava sonant als 40 Principals. La Marina, quasi cau escales avall de l'emoció! (riuen).

 

Esteu vivint un somni que ha culminat en un disc, Junts parem el temps, que va sortir a la llum el febrer. Com ha anat l'arrencada?
J: Molt il·lusionant! La discogràfica i el productor ja ens van advertir que, avui en dia, els grups ja no viuen de vendre discos; ara, el negoci està en els directes. Nosaltres comptàvem que només el comprarien els familiars i amics, però ens hem quedat parats, perquè la rebuda ha estat molt bona.
E: Sí, les primeres setmanes van ser frenètiques, perquè, tothom que comprava el CD per Internet, el rebia signat a casa. Durant un mes, vam estar rebent comandes cada dia.
 

Quines sensacions heu tingut en els primers concerts de la gira? Perquè, a Figueres, a casa vostra, vau exhaurir les entrades una setmana abans...
Marina: Al principi teníem molta por, però, en veure que una setmana abans del concert ja s'havien esgotat totes les entrades, ens vam tranquil·litzar molt. Tenim amics i familiars que, fins i tot, es van quedar sense entrada.
E: A l'Empordà tenim més tirada perquè és casa nostra, però, a Santa Coloma de Farners, per exemple, sabíem que era arriscat. En canvi, quan vam pujar a l'escenari, vam quedar sorpresos en veure la gent que hi havia i com es va entregar durant el concert.
J: Les primeres setmanes no havíem venut cap entrada en lloc. Ens espantava molt el que pogués passar, però, de cop, es van començar a vendre. Ens podíem imaginar que acabaria anant bé, però, fins que no ho veus, no t'ho creus.
 

Vau debutar el 2011 al Cotton Club, de Peralada, com un grup de versions. Quins records teniu d’aquell concert?
J: Justament fa pocs dies vam tornar a veure el vídeo. Ens vam fer un fart de riure, perquè hi ha moltes coses que ara no faríem. Hem fet un canvi molt important.
E: Tot i això, les sensacions que tenim abans de pujar a l'escenari són les mateixes. Cada actuació la fem amb les mateixes ganes i il·lusió. Òbviament, hem evolucionat cap a millor, però el treball hi és des del primer dia.

 

“La primera vegada que vaig veure algú cantant la nostra cançó en un concert em vaig mirar amb l'Ernest, vam callar un instant i vam somriure. Va ser màgic!”

 

Quan decidiu aparcar les versions i començar a mostrar els vostres propis temes?
J: El setembre de 2013. Veníem d'un estiu que havia anat molt bé, però, el més important és que havíem guanyat experiència i ja ens coneixíem com a músics.
M: Vam voler afrontar un nou repte i pujar un esglaó més. Teníem ganes d'intentar fer un salt amb els nostres propis temes.
E: Quan vam plantejar el canvi, érem cinc membres al grup. Dos d'ells, per qüestions professionals, van decidir deixar el projecte. El nostre repte era aconseguir atraure la gent perquè vingués als concerts a escoltar les nostres cançons, no pas versions. Per això vam començar a planificar una estratègia i a buscar alguna discogràfica que es fixés en nosaltres. A partir de setembre, vam començar a publicar un tema nostre a la Xarxa cada mes. Això comportava gravar-lo, fer-ne un videoclip i penjar-lo a YouTube per, tot seguit, començar a gravar-ne un altre. Va ser una feinada!
 

Els fruits els vau començar a recollir ara fa un any...
E: Sí! Per sort, l'èxit ens va arribar amb la cinquena cançó que vam presentar: Parem el temps. Des del principi vam saber que aquest tema tenia alguna cosa especial, per això vam trigar més temps a treure'l a la llum, perquè vam ensenyar-lo prèviament a alguna discogràfica. Quan va començar a sonar als concerts, ens vam adonar que era el moment en què millor reaccionava el públic. No ens podíem creure que la nostra cançó fos la que més agradava!
M: La primera vegada que vaig veure algú cantant la nostra cançó en un concert em vaig mirar amb l'Ernest, vam callar un instant i vam somriure. Va ser màgic!
 

Heu tocat a llocs molt diferents, fins i tot a la Festa dels Súpers!
E: Deu minuts abans del concert ens van venir a dir que havien tancat les portes de l'Estadi Olímpic i que estava ple. Just en aquell moment, sortien a l'escenari els animadors, i els nens van començar a cridar: 60.000 veus alhora!
J: Era una bogeria! A més, vam sortir a fer una cosa que no havíem fet mai a la nostra vida: ballar! Vam haver d'anar a classes amb un coreògraf i tot. Tota la vida fent música i, el dia que ens veu més gent, hem de ballar! (riuen).M: L'eufòria i l'impacte va ser tal que amb prou feines puc recordar-ho. Només em ve al cap la meva cosina sobre les espatlles del meu tiet, a primera fila. Van ser dos minuts d'actuació que recordarem tota la vida.

 

“El que fem és per a nosaltres, però, sobretot, per a l'altra gent, perquè en gaudeixi”

 

Una curiositat: per què la cançó es diu Parem el temps, i el disc, Junts parem el temps?
J: L'ambient de Crossing sempre ha estat molt familiar. L'Ernest i la Marina són germans, però jo, pràcticament passo més temps a casa seva que a casa meva. Els músics que portem, tot i ser molt bons, formen part del grup com a persones, no només com a músics. Tenen una implicació emocional en el projecte que és molt important per a nosaltres.
M: Si una cosa valorem molt, al grup, és la personalitat de cadascú. Ens agrada treballar conjuntament. Per això aquest “junts”. Parem el temps és el single que ens ha ajudat a ser coneguts. La suma de les dues coses és el que ens ha permès arribar fins aquí.
 

Sobre els temes del disc, què ens en dieu? Esteu fets uns romàntics!
E: Sí, jo sóc força culpable de les lletres. La meva manera d'escriure-les és escoltant la cançó i escrivint el que em va sortint de dins. Parlen d'allò que ens passa, i sí, en general, som força romàntics i optimistes.
J: Jo vaig intervenir una mica en aquesta visió tan romàntica. Va ser quan vam fer l'últim tema del disc, La veïna. Vaig proposar un concepte diferent, una cosa més desenfadada i divertida, i l'Ernest la va acabar de retocar. Fuig una mica de la resta de lletres.
 

De fet, la cançó del vostre últim vídeo, No té por de res, no parla d'amor... Els protagonistes que hi apareixen són els vostres seguidors. Sempre feu participar la gent que us envolta, oi?
J: El que fem és per a nosaltres, però, sobretot, per a l'altra gent, perquè en gaudeixi.
M: Sí, el que pretenem amb la participació als vídeos o als Vblogs és el que dèiem abans: aquest “junts”. Volem que la gent formi part d'aquest projecte, perquè sense ells no hauríem arribat fins aquí. El vídeo No té por de res és una manera d'aconseguir que la gent faci seus els nostres temes.
E: Ens emportem la càmera a tot arreu i ens gravem. El que pretenem amb els Vblogs és ensenyar la nostra cara més espontània i natural, i que sigui una manera d'apropar-nos a la gent.
 

Com compagineu aquest somni amb la vostra altra vida professional?
M: A mi, l'etapa de gravació del disc m'ha coincidit amb l'últim curs de la carrera. Ha estat bastant dur poder-ho compaginar tot, però també he de dir que he tingut molta comprensió per part dels professors.
J: Jo sóc professor de música i, en aquest sentit, els pares dels meus alumnes també han tingut molta paciència i comprensió.
E: Jo, afortunadament, tinc una feina que m'ha permès combinar-ho tot.
 

Us heu plantejat què passaria si aquest boom musical que esteu protagonitzant anés a més?
E: Si arriba el moment, ja ens ho plantejarem. Fa un any tampoc ens pensàvem que arribaríem fins aquí.
J: El que tenim clar és que no volem posar límits a Crossing. Ara estem donant el màxim de nosaltres, i, si algun dia arriba el moment de fer un altre pas, ja ens el plantejarem.
M: Honestament, és difícil poder viure d'això en el mercat català, així que, per ara, el que volem és gaudir del projecte.

 

“Per a nosaltres, això no és una feina; és la nostra vida”

 

Quins són els ingredients bàsics per aconseguir fer realitat un somni?
J: Motivació i esforç.
M: Ganes de fer-ho i de treballar, de treballar molt. Per a nosaltres, això no és una feina; és la nostra vida.
E: Sobretot, sempre s'ha de mantenir la il·lusió.

 

Entrevista publicada al número 34 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top