0 items
El meu compte

Una estona amb Estel Solé

Estel Solé va néixer l’1 de gener de 1987. És de Molins de Rei i, fins als 18 anys (que va ser fins quan va viure a casa dels pares), la seva vida ha estat molt lligada al poble. Ara viu al Born, vora mar. És actriu-poetessa, o més que això: una persona polièdrica a consciència que es busca i es reinventa constantment, que és flexible i reflexiva, terrenal però mística alhora. Quan li toca gravar els capítols de La Riera es lleva a les sis del matí, agafa la seva moto, creua tota la ciutat i se’n va fins a Esplugues. Quan acaba, se’n torna cap a casa. De tant en tant s’atura a alguna llibreria i s’hi queda tota la tarda. En surt carregada amb una bossa plena de llibres, principalment de poesia i teatre d’autors desconeguts per a ella, perquè són els que més li desperten la curiositat. Sobre la narrativa, diu que, o s’hi “enganxa” des del principi, o és molt mandrosa, tot i que reconeix que, en alguns casos, s’obliga a no abandonar, perquè pensa que “estem acostumats a llegir textos fàcils que no ens fan pensar i hem de reacostumar la ment a esforçar-se”. Un altre dia, quan no compra llibres o roba –perquè li encanta la moda–, queda amb algun amic o amiga per anar a prendre alguna cosa, sense presses. Practica el Bikram ioga i li apassiona veure sèries americanes amb la seva parella. També mira La Riera, és clar, perquè quan rep els guions llegeix només la seva part. Li agrada veure les trames dels seus companys com si fos una espectadora més. I veure’s a ella mateixa no li fa vergonya, l’encurioseix, “m’agrada i no m’agrada, vull però no vull. És allò de mirar-me entre els dits amb la cara tapada”, m’explica.

Fa anys que escriu, des de petita, i enguany, potser impulsada pel record d’un consell que li va donar Martí i Pol, es va presentar al premi de poesia Amadeu Oller. I el va guanyar. I, gràcies a això, ha publicat el seu primer llibre, Dones que somniaven ser altres dones, que està tenint un èxit aclaparador. “Això –diu– és potser el que em fa més il·lusió, perquè és una feina molt més personal, on hi ha més part de mi; en canvi, a La Riera em diuen qui he de ser, és com si fos el titella d’algú altre”. De moment, prepara més textos per a un llibre posterior i segueix darrere la barra de Can Riera, afrontant la vida amb il·lusió i sense por, o amb por però de cara, deixant-se portar, deixant-se sorprendre.
 

Enguany has aconseguit el premi de poesia Amadeu Oller per Dones que somniaven ser altres dones. Fent d’actriu et transformes en altres dones i escrivint segurament també. Sents sovint la necessitat de ser altres dones?
El llibre té molt a veure amb la professió, perquè, de fet, el títol pertany al d’un poema que està dedicat a les meves amigues actius, però en general és molt autobiogràfic; parla de les múltiples persones que jo tinc a dins, no només com a actriu, sinó com a persona. No sé si es tracta d’una part de mi o d’un “jo” diferent. Evidentment, l’essència de cadascú és una (i això es manté des de la infància fins a la vellesa), però crec que és necessari que tinguem moltes cares, no en el sentit de voler ser com els altres, sinó en el d’anar prenent petits aspectes que vulguis canviar.
 

A partir d’aquest premi, són molts els que t’han definit com a actriu-poetessa. Et sents còmode amb aquesta etiqueta o se’t fa estranya?
No, em fa molta gràcia. Penso que, ara mateix, és una realitat, perquè estic fent d’actriu i escric, per tant, no em molesta.
 

I què vas encetar primer, la teva relació amb l’escriptura i la poesia o amb la faceta d’actriu?
Ha anat tot molt lligat. Recordo haver descobert la poesia de la mà de Martí i Pol quan tenia 10 anys en agafar un llibre de la llibreria de casa dels meus pares, i també als 10 anys em vaig apuntar a classes d’interpretació, o sigui que no sé si ha estat primer l’ou o la gallina. Són dues disciplines que he tingut molt clares des de sempre.
 

Sempre t’havies imaginat com a escriptora, o com a actriu?
Després d’haver fet la selectivitat hi havia una part de mi i una part familiar que em deia que havia d’estudiar periodisme, però, per altra banda, jo volia entrar a l’Institut del teatre. Vaig viure un moment de confusió personal, de no saber per on tirar, de voler trencar amb tot, de voler allunyar-me del poble i de la meva pròpia identitat per fugir a un lloc on no em conegués ningú i per veure qui era. Em vaig adonar que m’havia estat 18 anys construint una personalitat i que no sabia si em sentia còmoda amb ella. Així que vaig decidir anar-me’n a Londres. Hi vaig estar quatre mesos i va ser una experiència molt dura, perquè va coincidir amb els atemptats i em vaig sentir molt sola, tot i que valoro molt positivament el viatge, perquè vaig trobar altres parts de mi a dins, altres dones. Vaig descobrir coses de mi que no coneixia.
 

I quan vas tornar...
Vaig començar humanitats i, en poc temps, em va començar a sortir feina a la tele, de redactora i presentadora i, més tard, d’actriu. Vaig decidir veure cap a on em portava la vida i vaig veure que volia ser actriu.
 


I ara estàs contenta?
Molt. Em considero una persona feliç, sense dubte. No necessito grans coses, però intento ser feliç a cada moment.
 

Com vas entrar a La Riera?
Hi vaig entrar quan ja feia sis mesos que havien començat a rodar. Ja havia fet els càstings d’arxiu de TV3, havia fet cursos amb l’Esteve Rovira, que és director de la sèrie, i el meu personatge havia de ser molt petit, però com que el guió no és tancat i evoluciona, van veure que podia tenir tirada i he tingut la sort de poder seguir. Estic molt contenta.
 

Respecte l’escriptura, tu ja t’havies presentat a altres concursos de menys envergadura, però què és el que et va fer prendre la decisió de presentar-te a l’Amadeu Oller, que ja requeria més material?
Perquè em sembla que Martí i Pol hi va tenir alguna cosa a veure... Sí, aquesta era la primera vegada que recopilava material pensant en l’estructura d’un llibre i, certament, el que em va fer decidir és que vaig conèixer Martí i Pol abans de morir i ell em va dir que la manera de donar-te a conèixer amb aquesta faceta era presentant-te a concursos, i així ho he fet. Imagina’t: ell m’ho va dir fa deu anys o més i ho he fet ara, però és que fins ara sentia que no tenia el material adequat. Tot i que també m’hi vaig presentar molt poc convençuda de guanyar; no m’ho esperava en absolut.
 

Haver fugit de la perfecció estilística a què estem avesats d’una forma tan clara com has fet tu i presentar aquest material a un concurs literari és, com a mínim, signe d’una gran valentia...
No ho sé, però era el que tenia, i agraeixo molt que s’hagin valorat aquests poemes tan poc convencionals, tan poc “perfectes” pel que fa a la forma i al contingut, perquè crec que està molt bé que s’obri una porta a gent que no ve directament del món de la literatura. Això demostra que hi ha gent que pot venir de moltes altres disciplines i que pot tenir coses molt interessants a dir i, sobretot, diferents.
 

Malgrat la teva joventut, ja has encetat dos camins professionals que estàs resolent amb èxit. Tens la percepció que t’ha estat fàcil?
No, m’ho he hagut de treballar molt i m’ho he de seguir treballant. Estar a La Riera, evidentment, em facilita les coses, perquè no sóc desconeguda, però això no m’assegura res, encara que no em preocupa, perquè no m’ha fet mai vergonya anar a demanar feina. És com declarar-se a algú. Dir coses boniques i amb educació no ofèn ningú. Després, si et diuen que no et poden correspondre, doncs no passa res. S’han de trucar portes i perseguir el que es vol. Jo estic contenta de no haver-ho tingut fàcil i, malgrat això, no he pensat mai a abandonar, perquè tinc molt clar el que vull i, quan flaquejo, recordo que un dia vaig decidir ser actriu i que aquesta professió comporta lluitar molt.
 

Parlant de flaquejar, com portes les èpoques en què no sona el telèfon?
Malament. Per això valoro el fet d’haver desenvolupat la faceta d’escriptora. A més, també he fet cursos de dramatúrgia i tot són eines que se sumen a la d’actriu i que fan que, quan vingui una època baixa, no em mori de necessitat d’actuar. Aquesta és una professió que, quan la tens, et pot fer perdre el cap, i, quan no la tens, també. Jo vull ser actriu però no només, perquè aquesta carrera no depèn mai de tu, i això no va gaire amb el meu caràcter. A mi em costa molt posar-me en mans d’un altre, m’agrada tenir coses a fer.
 

I després del premi literari, què?
Ara començo a recuperar material vivencial per fer un altre llibre, tot i que tinc una certa pressió, perquè, quan et donen un premi, sembla que la gent esperi alguna cosa més de tu, i més encara quan no t’ho pensaves. Però també crec que cal fracassar, que si trec un altre llibre i no agrada, doncs no passa res, també estarà bé.
 

No tens por, o tens por però l’afrontes?
Sí que tinc por, tinc molta por!, però tinc un lema interior que diu: “Si et fa por, fes-ho!”. Una vegada vaig llegir una metàfora que deia que si tens por de creuar un bosc, creua’l protegit, però no deixis de creuar-lo, perquè no saps què hi ha a l’altra banda. Per tant, ves protegit per la vida, però fes-ho.
 

I a tu qui et protegeix?
Jo sóc molt familiar, molt fraternal i molt amiga dels meus amics. Penso que part de com sóc li dec a la gent que m’envolta, que és molt maca i amb una qualitat humana molt gran. Crec que som qui som depenent de qui ens envolta, per això sempre vull gent al meu costat. M’interessa tothom mentre sigui positiu.
 

Posem-nos més transcendentals encara: què n’esperes, de la vida? Quina és la teva fita?
Tenir objectius et pot portar a sentir frustració, però crec que se n’han de tenir, i els meus no passen tant per la feina o per la família (que potser també), sinó per seguir essent feliç faci el que faci. El pacte mínim que he firmat amb mi mateixa és deixar-me portar per la vida. Jo confio en la vida. Potser perquè no crec en Déu, crec en la vida.
 

...I en el destí? Crec en les causalitats més que no pas en les casualitats, però crec també que la vida et porta cap a on ella vol (i això ho he comprovat), tot i que llavors cadascú pot decidir com prendre-s’ho. Jo sempre em pregunto: “Què m’està dient la vida amb això?”, i el meu company em diu: “La vida no parla”, i jo li dic: “A mi sí que em parla”. No sé..., sóc molt terrenal però tinc un punt místic. Penso que tot té un per què.

 

Entrevista publicada al número 18 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top