0 items
El meu compte

Una estona amb Jan Millastre

Jan Millastre va tenir, fa 20 anys, un accident en el qual va patir cremades al 90% del seu cos. Arran d’aquell episodi, va arribar a una conclusió: podia enfonsar-se o tirar endavant amb empenta. Va triar la segona opció, i va adoptar una posició de normalització absoluta davant la seva situació. No va plànyer mai el seu cos, mai s’ha privat de fer esport, mai ha frenat els seus desigs ni projectes... Res no és excusa per no dur a terme el que hom vol, i Millastre, fundador de l’associació Kreamics, des d’on assessoren i acompanyen persones que han patit cremades de diversa consideració, n’és un exemple més que clar.

 

Com es defineix en Jan Millastre? Com una persona normal i corrent a qui, com a moltes altres, li han passat coses, tot i que potser no són tan visibles com en el meu cas. Però, per damunt de tot, sóc molt humà; intento entendre la gent que m’envolta i fer, bàsicament, el que m’agrada, que és el que em fa feliç!

És inevitable parlar del teu accident. Què va passar? Treballava en una empresa d’envasats de productes químics, a Lladó, on es fan esprais d’aerosols, insecticides, carregadors d’encenedors... Precisament estàvem fent aquest producte, i jo portava el producte final de la zona d’envasat al magatzem. Vaig entrar-hi i hi havia una fuga de gas (de gas propà, que no s’olora com el butà), però els detectors no estaven activats. Vaig agafar el toro i, en donar el contacte, la guspira va fer deflagrar tot el magatzem i va quedar tot encès. Jo vaig cremar-m’hi a dins, però vaig tenir la iniciativa de recordar per on havia entrat i vaig córrer 30 o 40 metres fins a fora. Allà em vaig adonar realment que m’estava cremant, perquè em vaig veure en flames. Dins del magatzem tot era foc i no sabia què passava.

Però et van poder socórrer... Si, un company que, per sort, estava netejant un dipòsit d’aigua amb una mànega, em va apagar les flames. Jo no vaig tenir l’instint de llançar-me a terra i rodolar per la por. Em van portar a l’Hospital de Figueres, que era el més pròxim. Durant el camí, vaig ser plenament conscient de tot, i, quan vaig arribar a l’hospital –ja estaven avisats– vaig dir-los: “Bona tarda! Em sembla que m’he cremat”, i em vaig despertar 36 dies més tard a la Unitat de Cremats de la Vall d’Hebron. El primer dia, em van diagnosticar 24 hores de vida, amb cremades al 90% del cos, de tercer grau i segon profund. Fa 20 anys, normalment ningú ho superava.

 

“Per damunt de tot, sóc molt humà; intento entendre la gent que m’envolta i fer, bàsicament, el que m’agrada, que és el que em fa feliç!”

 

Tu ho vas superar, i la vida et va canviar. Sí! Hi ha, primer, un període d’acceptació. Quan et despertes a la Vall d’Hebron al cap de 36 dies d’un coma provocat, després d’haver patit aturades cardíaques i 13 operacions, amb la màquina d’intubació d’oxigen i els ulls tapats i cosits, les sensacions que tens són molt diferents. No hi veia, no podia parlar perquè estava intubat... Era tota una mòmia i m’havia de creure el que em deia la gent, que no sabia si l’escoltava o no. Era tot molt caòtic. A més, quan et cremes, no ets conscient del mal que tens, perquè les cremades de tercer grau són tan profundes que et maten els nervis sensitius i, per tant, no tens la sensació d’estar cremat; més aviat, et sents com una bomba a punt d’explotar: el cor et batega fort, perds molt líquid... El teu cos crea la seva defensa per resistir, però no tens accés al dolor. Tot plegat va passant mica en mica, i vas recuperant la normalitat, després d’operacions i cures, que cada vegada són més doloroses. Al cap de mig any, em van donar la primera alta de l’hospital per anar a casa. Al cap de dos mesos, hi tornaria per seguir fent operacions.

Recordes el moment determinat en què vas fer el tomb per adoptar la filosofia positiva que et caracteritza? Em vaig adonar que a l’hospital pateixes molt. Una situació com la que vaig passar no se la desitjo ni al meu pitjor enemic. I, quan hi ets, veus l’entorn, que també és molt important. A la Unitat de Cremats, hi ha personal a qui realment li agrada la seva feina, i hi passa molts anys. Els valoro molt. I el mateix entorn t’ajuda a lluitar; el familiar i els amics. Per sort, tinc uns amics que sempre hi han estat, i la família sempre m’ha donat suport. Quan t’enfonses, sempre hi ha una persona al darrere. Algun cop em vaig enfonsar i volia deixar de lluitar, i, quan això passa, quan vius aquests entrebancs, és important tenir algú al teu costat que t’estigui animant. Un dels meus millors amics, un dia, quan jo estava molt enfonsat, em va dir: “No vulguis deixar de lluitar, perquè nosaltres fa tres mesos que lluitem perquè tu ho superis. Si no ho fas per tu, fes-ho per nosaltres, perquè l’esforç també l’hi hem posat”. Tot això, mica en mica, et va motivant. Et vas marcant reptes, et preocupes per tu...

 

“Algun cop em vaig enfonsar i volia deixar de lluitar, i, quan això passa, és important tenir algú al teu costat que t’estigui animant”

 

I què va passar quan et vas veure per primera vegada després de l’accident? A la Unitat, ja intueixes que no tindràs la mateixa cara que tenies. El primer cop que me la vaig veure va ser per casualitat, a una porta metàl·lica de la Unitat de Cremats. I em vaig enfonsar molt. No vaig veure en Jan, vaig veure un monstre, una cara totalment desfigurada. Vaig dir-me que amb això no podia, però, després, gràcies a les xerrades amb amics i metges, i essent conscient que t’has d’automotivar, que fa mesos que resisteixes dolors, que apostes per tot, que tornes a aprendre a agafar un llapis, a afaitar-te, a menjar i, fins i tot, a respirar quan et desconnecten de la màquina, t’adones que no pots deixar-ho. A la Unitat de Cremats, tens moltes hores per pensar i et quedes moltes hores sol; tens l’oportunitat de pensar i creixes molt, mentalment. La reflexió que vaig fer va ser aquesta: “Tinc la sort que he lluitat, he patit dolors i el pitjor ha passat; més malament ja no ho puc passar. Tinc la sort de ser-hi, però n’hi ha molts que han passat per aquí i no han pogut explicar. Tinc la sort d’estar viu i de tenir tots els companys al costat. I tinc dues opcions: o, quan em donin l’alta, em quedo a casa i estic tota la punyetera vida repetint-me que sóc un desgraciat i qüestionant-me per què m’ha tocat a mi, o aprofito el que tinc, em marco objectius i intento acomplir-los, fent de cada objectiu aconseguit un motiu de felicitat”.

Has pogut fer vida normal, sempre? Sí, cap problema. N’estic molt content, d’on he arribat. Si n’hi ha hagut algun, de problema, ha estat perquè, de vegades, m’he passat fent esport! Quan em van donar l’alta, vaig arribar a Figueres assegut i la meva mare i la meva tia em feien cures. Jo volia tornar a jugar a futbol, com abans de l’accident, que jugava amb el Figueres. El metge em va asseure a la cadira, es va posar davant meu i em va dir: “Has d’entendre que no tornaràs a jugar més a futbol. Has de veure com estàs”. I a mi em va fer l’efecte rebot, com quan li dius a un nen que no toqui alguna cosa! La voluntat la hi has de posar tu, i haver fet esport tota la vida i tenir aquesta cultura assumida m’ha servit per estar físicament com estic ara.

 

“La voluntat la hi has de posar tu, i haver fet esport tota la vida i tenir aquesta cultura assumida m’ha servit per estar físicament com estic ara”

 

Vas crear l’Associació Kreamics. Amb quins objectius? La vaig crear arran de les meves visites a la Vall d’Hebron. Després d’un any, anava a fer recuperació i tornava a casa amb ambulància, perquè la meva mare es va tornar a incorporar a la feina. Quan em va preguntar amb qui hi havia anat, vaig dir que sol, i em demanaven com ho havia fet. I jo: “Doncs deixant el cotxe a Figueres, agafant el tren fins a Barcelona i agafant el metro fins a l’hospital”. Al tren, passava desapercebut, però, al metro, a les vuit del matí, en hora punta, no: quan hi vaig entrar, em van deixar entre mig metre i un metre d’espai per a mi. Aleshores, em van preguntar com havia reaccionat, i jo els vaig dir: “En plena hora punta, era el paio amb més espai al metro!”. En veure aquesta reacció, em van proposar de visitar un nano de Mallorca que s’havia cremat un 80% del cos. En aquell moment, estava en procés d’adaptació, i em van demanar si el podia anar a veure, perquè, per dir-ho d’alguna manera, jo li portava avantatge. Vaig accedir i vaig començar-hi a parlar. Ell, en veure que jo estava cremat en un 90% i, en canvi, em movia, parlava..., em va agafar com a referent, i això em va motivar molt. Tant ell com la seva família estaven molt interessats de saber com havia superat la situació, tant físicament com psicològicament. A partir d’aquí, em vaig adonar que podia col·laborar amb aquestes persones i que, personalment, també em gratificava. Quan surts d’una situació com aquesta, canvies totalment el teu sistema de vida: ja no treballes al mateix lloc, ja no tens el mateix. T’has de reeducar, remodelar! I, per a mi, era una via molt productiva, una via que em carregava piles. Així que vaig muntar l’associació Kreamics, l’Associació d’Afectats per Cremades de Catalunya i Amics. El que fem engloba aquest tipus de pacient, i també hi ha personal mèdic (cirurgians, infermers, psiquiatres...), amics i familiars. Donem tutoria, assessorament a la gent que està passant per aquesta situació.

 

És important, aquest acompanyament? Crec que sí. Jo no vaig voler seguir amb la medicació del psiquiatra perquè tornava a Lladó, un poble petit, on tothom em coneix, i creia que, un cop m’haguessin vist tres vegades, en Jan tornaria a ser el de sempre. El primer dia va ser un impacte. Em va venir a veure tot el poble! I, al cap de tres dies, quan ja parles i tot plegat, tornes a ser en Jan. Aquest entorn petit, el de poble, té això de bo. Comptes amb aquest microclima que et fa més valent per sortir a fer un cafè o a xerrar amb algú. Em vaig adonar que jo era un privilegiat, en aquest sentit, comparat amb algú altre que visqui a Barcelona i no conegui ningú del seu voltant, o que la seva situació econòmica o familiar sigui perjudicial.

Quins projectes teniu sobre la taula, ara mateix? Fa poc vaig ser a la Unitat de Cremats de la Vall d’Hebron, perquè col·laborem puntualment amb ells. L’any passat vam crear l’Associació de Cremats de València, portem uns tallers de maquillatge i camuflatge de cicatrius (el fet de poder-te maquillar, a algunes persones, els apuja l’autoestima per poder sortir) i col·laborem en congressos d’infermeria amb xerrades on presentem l’Associació i donem a conèixer qui som, què fem i què volem fer. Paral·lelament, intentem ajudar en allò que es pugui a la Unitat de Cremats. Per exemple, a dins hi havia un espai perquè la canalla hi jugués i vam signar un conveni amb IKEA (un dels nostres socis hi treballa!) gràcies al qual ens van cedir material per equipar la sala de jocs; i també vam poder contactar amb voluntaris per pintar-la...

Algun moment dolç des de l’accident fins ara? N’he tingut molts. El més important és anar sumant moments clau i positius. L’objectiu és tenir cada dia una motivació. El que més m’ha ajudat és tornar a trobar parella. Fa deu anys que estic amb l’Anna i estic encantat. I l’altre ha estat el fet de muntar Kreamics. En buscar informació per crear l’associació, em van posar en contacte amb el grup del GERD (Grup Editor de la Revista del Discapacitat), que venien de Cuba. Això em va marcar molts reptes, i vaig entrar en el món de la cooperació i la discapacitat, el que m’ha donat l’oportunitat de conèixer diferents discapacitats, aprendre a valorar que cadascú té els seus avantatges i inconvenients... A més, el fet de viatjar a altres llocs (Cuba, Uruguai, Guatemala...) i de veure la realitat d’aquests països em fa aprendre molt. Primer, a valorar el que tinc (tinc la sort d’haver-me cremat aquí, perquè, si ho hagués fet allà, ja no hi seria), i, després, a valorar el meu entorn i el fet de ser qui sóc.

 

“El més important és anar sumant moments clau i positius”

 

 

Entrevista publicada al número 45 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Top