0 items
El meu compte

Una estona amb Jiajia Wang

Jiajia Wang Liu és nascuda a Shixiacun, al sud-est de la Xina, l’any 1988. Als seus 23 anys, ha viscut ja intensament. Quan tan sols en tenia 9 va aterrar a Catalunya amb el seu germà, reagrupant-se amb els seus pares després que haguessin hagut de fugir per haver tingut un segon fill en un país que no ho permet. Des d’aleshores, viu compaginant dues cultures, la d’origen i la d’adopció. D’ambdues intenta quedar-se amb el millor. La seva primera pela la va guanyar al restaurant que seus pares regentaven a Blanes, al voltant de les 10 primaveres, després d’haver canviat de domicili desenes de vegades i d’haver dormit sobre un matalàs a terra més nits encara. Als turistes –els que li donaven propina al restaurant dels pares– els feia gràcia que mostrés traça pels idiomes, que es fes entendre i que passés la guardiola abans que s’aixequessin de taula. Aquesta actitud emprenedora i un punt de rebel·lia confessat per ella mateixa l’han portat a saltar muntanyes i a refusar una oferta de feina d’una prestigiosa consultora internacional per encetar el seu propi projecte: JiaJia Ediciones, una editorial especialitzada en material didàctic per què els infants aprenguin xinès, que l’any 2010 li va aportar el Premi UPF-Emprèn al millor projecte emprenedor. Havent estudiat econòmiques a la Pompeu Fabra, l’any 2009 va obtenir una beca de la Fundació Joan Riera Gubau per marxar als Estats Units, a la Kennedy School de la Universitat de Harward, però, per a ella, la seva millor escola és la de la vida. Cada matí imparteix classes de xinès a infants i, a la tarda, es dedica a la seva editorial des d’un despatx llogat a Barcelona. Acaba de publicar el seu primer conte: La bufanda roja, i ara té abocada una gran il·lusió en l’organització d’un campament d’immersió de xinès que se celebrarà a Prades aquest estiu.

La Jiajia parla sincerament, sense doblecs. Malgrat els èxits, toca molt de peus a terra, sap el que costa guanyar-se el pa i no perd mai el somriure. Vol ser un ocell lliure sense haver de trencar amb la seva cultura d’origen, que té una gàbia preparada per a cada ànima que neix. És un gran exercici de malabarisme.
 

En certa manera, sou aquí, a Catalunya, pel teu germà petit, oi?
Sí, el meu pare era guardabosc a l’Ajuntament del meu poble i va perdre la feina perquè havia tingut un segon fill, cosa que és il·legal, a la Xina. Li van posar una multa molt gran i, amb la poca quantitat que cobrava (5 euros al mes), no hi podia fer front. Per això va voler venir a provar sort aquí, ja que la seva germana ja hi vivia des de feia un temps.
 

...I us vau instal·lar a Barcelona.
Inicialment, el meu pare feia de cuiner a Canàries, i la meva mare, de cuinera, però volien que nosaltres anéssim a escola i vam venir cap a Barcelona. El que passa és que no van trobar feina i vam marxar cap a València, on van poder tornar a fer de cuiners. Vivíem en una habitació, però almenys jo vaig poder reprendre els estudis després d’haver perdut més de mig any d’escolaritat. Després sí que van trobar feina a Barcelona i vam tornar. Anàvem de restaurant en restaurant. La situació era bastant precària, perquè tots quatre dormíem en una mateixa habitació, a terra, en un matalàs. Fins que la meva mare va dir que allò no podia seguir, que nosaltres necessitàvem una llar, un lloc estable on viure, i vam agafar un restaurant en traspàs a Blanes. Però no va ser fàcil, perquè al principi no teníem ni un client. Recordo que menjàvem ous cada dia. Amb 10 o 11 anys, el meu germà i jo els ajudàvem i ja érem cambrers bastant competents. Jo tenia la meva guardiola i els turistes m’hi posaven molts diners, perquè els feia gràcia. Era la que guanyava més propines!
 

Per això vas estudiar econòmiques?
No, als 18 anys volia estudiar quelcom bonic relacionat amb la vida, com literatura o filosofia, però els meus pares em van dir que m’ho tragués del cap, que amb això no podria menjar ni viure bé. El meu pare deia que havia arriscat la seva vida per arribar fins aquí i que no podia fer una carrera tan abstracte. Tenen una mentalitat molt pràctica, a casa, i només em van deixar escollir entre ADE, econòmiques o, com a molt, dret. Per això vaig començar econòmiques a la Pompeu Fabra. Tot i que no m’acabava de convèncer, ara estic molt contenta, perquè puc escriure contes igualment, puc publicar el que vulgui; és a dir, que tinc l’oportunitat de crear, que és el més important. Em refereixo a que, a la vida, els títols no ho son tot, sinó que cadascú s’ha de moure i buscar el que vol.
 


Tu el que volies era crear JiaJia Ediciones...
El que va passar és que coneixia moltes famílies que havien adoptat infants xinesos i em demanaven que els donés classes de xinès. Quan vaig començar, em vaig adonar que faltava un munt de material educatiu i, com que el xinès està de moda, ho vaig voler explotar, perquè, a més, és un tema que m’agrada, tot i que, quan ets a dins, t’adones que hi ha molts problemes.
 

Problemes?
Sí, vull dir que l’estructura està molt mal muntada, que els autors cobrem una quantitat ínfima per cada llibre que es ven a una gran superfície i, a més, paguen al cap de 100 dies. Jo em quedo amb el 45% del preu total, però d’aquí he de pagar totes les despeses (els autònoms, el gestor, l’il·lustrador, el músic, el meu propi temps de creació...). Realment és molt complicat, però no per això ho deixaré. Amb les classes de xinès em mantinc i mantinc l’editorial, que, al cap i a la fi, el que fa és donar-me publicitat.
 

Ara estàs d’enhorabona! Acaba de sortir el teu primer conte: La bufanda roja.
Sí, va arribar un moment en què la gent no sabia a què em dedicava. Es pensava que escrivia contes xinesos (no que feia material didàctic) i, com que me’n demanaven, ja n’he escrit un. Costa menys diners de fer, és més varat i es ven més que el material didàctic. A partir d’aquí, com que m’agrada molt escriure, he pensat fer un seguit de contes que tinguin a veure amb la cultura xinesa.
 

D’on has après la teva cultura d’origen, dels records que tens de petita?
En part, sí. Recordo que, de petita, mirava moltes sèries, i m’agradaven molt les històriques. Cada dia mirava la televisió tres o quatre hores sense parar, i allò era una gran font d’aprenentatge. A diferència del que passa aquí, a la Xina sempre tenim subtítols, i no parem de veure lletres xineses a la pantalla. Ara continuo mirant canals xinesos per no perdre la cultura i llegeixo llibres i diaris que em compren els meus pares.
 

El teu pare llegeix diaris xinesos?
Sí. els meus pares només parlen xinès, perquè treballen 15 hores al restaurant i no tenen temps d’integrar-se. No n’han tingut ni l’oportunitat ni la necessitat. A més, com que depenen molt de nosaltres, ja no s’esforcen. Per això els nens tenen tanta responsabilitat dins les famílies xineses que resideixen aquí, perquè són el pont entre occident i orient. En aquest sentit, molts pares tenen por que els seus fills s’integrin massa a la terra d’acollida, perquè no volen que abandonin els seus costums. Ells entenen que crien els fills i s’esforcen per ells, de manera que han de rebre alguna cosa a canvi. Així és la cultura xinesa, basada en el deure, la responsabilitat i l’obediència a una jerarquia.
 

Els teus pares estan contents amb el premi UPF-Emprèn?
Van estar contents durant el primer mes. Quan es van assabentar que m’havia gastat tots els diners que em van donar, em van dir que estava en el sector equivocat. Ells voldrien que tingués un salari fix, no que sigui un ocell lliure que va volant d’un lloc a un altre. El fet que surti als mitjans, per exemple, els molesta, perquè diuen que és un món molt virtual, que és com un tobogan, que puges i baixes de cop.
 

Però tu vols ser un ocell lliure...
Jo busco la independència personal, perquè la meva família és molt rígida. Els meus pares em marquen una pauta i em diuen quin camí hauria de seguir perquè creuen que és el millor per a mi, i entenc que el que em diuen és pràctic, però no és el que em fa feliç. Com tothom, el que vull és fer el meu camí, encara que m’equivoqui, perquè de les equivocacions també se n’aprèn.
 

El teu germà és tan emprenedor com tu?
Ell té 21 anys i vol muntar la seva empresa algun dia, però no és tan llançat com jo, és més conservador.
 

Per què ho dius, que ets llançada?
Perquè realment ho sóc. Crec que, com que em van restringir tant de petita, tenia la necessitat de revelar-me. M’he sentit molt reprimida i sempre he fet el que els meus pares han cregut oportú i correcte, però arriba un punt en què no pots més i, amb l’editorial, em vaig llançar a la piscina sense fer cap estudi previ de mercat ni res. Me’n vaig anar a Paris amb 300 euros a inspirar-me i vaig tornar amb 50 cèntims. Sort que a la universitat em van oferir una beca de col·laboració i amb allò vaig poder pagar el lloguer i el menjar! Després, al cap d’un mes, em van comunicar que havia guanyat el premi. Va ser tot molt espontani i ràpid.
 

Fins i tot vas tenir la valentia de rebutjar una oferta de Deloitte...
Sí, els vaig dir que no perquè no m’hi sentia a gust i el meu instint em deia que havia de prendre un altre camí. És ara o mai, que sóc jove i puc corregir, quan he de provar.
 

Què tal la teva experiència a Harvard?
Harvard és una institució amb molt renom, però tot plegat s’exagera molt. En realitat no vaig aprendre gaire res de nou sobre economia. El que passa és que la gent que hi va és molt selecta, això sí, i tothom té moltes iniciatives. El més interessant són les històries personals de cadascú. Allà la gent té gana de poder. A mi em va anar bé perquè no vaig sentir la pressió familiar, i el fet de viatjar a l’estranger em va donar més perspectiva i em va permetre un distanciament del meu entorn habitual per reflexionar. Allò va ser l’inici d’una crisi existencial.
 

Et sents com una ovella negra, potser?
Dins de la comunitat xinesa, sí, però ja hi estic acostumada i no m’importa. A casa faig un rol: sóc el que els hi agrada als meus pares, perquè entenc les dues cultures i els intento complaure una mica. No vull estar sempre en tensió i sé que no puc canviar la seva mentalitat.
 

Amb què et quedes de les dues cultures?
De la cultura xinesa, m’agrada la disciplina, la constància, l’esperit de treball i de sacrifici, i d’aquí, la llibertat i la flexibilitat, que és d’agrair, perquè si no tens espai per respirar, no sents que estàs viu.
 

Com et veus d’aquí a uns anys?
No sé en quin projecte estaré, però em veig igual d’emprenedora, perquè m’agrada començar nous projectes i aprendre coses noves.

Què li diries a algú que vulgui emprendre en aquests moments?
Que s’ho pensi molt bé i que el camí d’emprenedor no és fàcil, és molt solitari, sobretot quan et trobes davant les factures. Hi ha moments en què et desanimes i et sembla que tenien raó els que et frenaven a emprendre, però no per això ho has de deixar. Veure materialitzada la teva pròpia idea produeix molta satisfacció.
 

Per a quan estudiar literatura o filosofia, com volies?
La veritat és que treballar m’està ensenyant molt. He après més fora de la facultat que a dins. Són dos mons que estan massa poc connectats. Els fets de com tractar amb les persones o com solucionar els problemes diaris no te’ls ensenya ningú, i tampoc ningú t’ensenya a emprendre. Ho has d’aprendre tu amb la pràctica.

 

Entrevista publicada al número 21 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top