0 items
El meu compte

Una estona amb Joan Mateu: “El que m'interessa és pintar, no què pinto”

Joan Mateu Bagaría (Salt, 1976) ha viscut sempre voltat de pintures, teles i pinzells. Als 20 anys va decidir dedicar-s’hi professionalment i, des d’aleshores, ha guanyat el primer premi del 10è Premi Ricard Camí o dos premis Arte Laguna Venecia, entre d’altres. Ha exposat a indrets tan diversos com Torroella de Montgrí, Figueres, Olot, Girona, Barcelona o Madrid, passant també per Cleon d’Andran (França), Dormund (Alemanya), Londres, Venècia, Miami, New York o San Francisco. A principis de juny inaugura, a la Galeria El Quatre, de Barcelona, una exposició titulada Fulles que talla la respiració. Ara es troba en un moment en què qualsevol excusa li és bona per pintar. La temàtica no li interessa, sinó el fet de pintar en sí, d’experimentar amb la pintura. Potser ha deixat les figures de banda i ha desviat la mirada cap als objectes que té al davant. Tant se val, però, perquè, en mans de Joan Mateu, fins i tot una escala cobra vida.

Ens trobem al seu estudi, que és allà mateix on viu, a Girona. Diu que fa horari d’oficina, que, si no, sempre troba excuses per fer altres coses: “Has de ser estricte amb tu mateix, perquè no tens ningú que et vagi pressionant. Aquesta és una feina molt solitària, molt personal”. Parlem pausadament, voltats de teles inacabades (algunes menys que altres). És un home de respostes curtes però concises. No li cal res més; tot el que ha de dir ho diu a través del que pinta. Sublim!
 

Què et va conduir cap a la pintura?
El meu pare és aquarel·lista i sempre em portava a veure museus. Podríem dir que sempre he viscut aquest món. Amb una base així, és molt més fàcil introduir-t’hi.
 

Sempre t’hi has volgut dedicar?
Jo m’agafava la pintura com un hobby. En cap moment vaig pensar que podria arribar a viure d’això. Per a mi era impensable, però, amb els anys, vaig anar veient que la pintura m’enganxava cada cop més i que tenia la possibilitat de fer un pas més anant a estudiar a la Llotja, a Barcelona.
 

Entenc que allà vas fer el “clic”.
El “clic” crec que el vaig fer mentre estava treballant en una empresa d’alumini. M’hi sentia ofegat. No em veia allà tota la vida i vaig pensar que, o feia el pas, o perdia el tren. I, amb 20 anys, vaig fer el pas.
 

Ets dels que havies fet dibuix i pintura com a activitat extraescolar?
Hi anava amb el meu oncle, que també era pintor. Realment, tenia la pintura present per tots costats.
 

Et sents capaç de definir com és la teva pintura?
Crec que no. De bon principi, el fet d’haver de justificar una obra, diu molt poc de l’obra en sí. Si formalment no funciona, per molt rerefons que tingui, no té cap sentit.
 

Com ho saps si una obra funciona?
Per a mi es tracta de quelcom molt primitiu, molt instintiu. Quan hi ha alguna cosa que et crida l’atenció i veus que té possibilitats, que la pots pintar, no et planteges tot el seu rerefons. És quelcom molt més dinàmic i orgànic.
 

De què t’alimentes per pintar?
De tot el que m’envolta, i cada vegada més. L’última exposició l’he fet sense sortir de casa. Per a mi, ja és més important la pintura que allò pintat. Qualsevol excusa és bona per esdevenir el punt de partida perquè la pintura flueixi.
 

No programes gens, abans de posar-te davant la tela en blanc?
No. Un cop estic dins del tema, sí que l’elaboro i hi rumio, però crec que és important mantenir la frescor d’aquest inici.
 

Ets conscient d’haver experimentat un canvi en la teva trajectòria?
Sí, abans feia una pintura més intimista, més romàntica, més poètica... Em centrava molt en un tema i en voler plasmar la realitat tal com era. Creia que la figura humana era l’eix central de tot. Ara, el tema és només un punt de partida per posar-me a pintar. El que m’interessa és pintar, no què pinto. Ara et puc fer, per exemple, una escala.
 

Busques quòrum abans d’exposar?
Quan fas coses noves, és molt difícil tenir una perspectiva, una referència. Pintes per intuïció, però, si demanes, tothom et dóna opinions diferents i encara et perds més. Jo m’estimo més pintar el que sento i, després, esperar la reacció a la galeria, que serà la que em donarà la raó o me la traurà.

 

 

Ensenyes el que fas al teu pare?
A ell sí, perquè, tot i que és el més dur, la seva opinió m’és molt vàlida. Si mai he fet alguna cosa que no ha funcionat, s’ho ha carregat del tot.

 

Planifiques una exposició i crees obra per exposar o a la inversa?
Normalment, tanco les exposicions i després treballo intensament fins que arriba la data de la inauguració, fet que és bastant estressant. En aquesta nova etapa, però, ja ho tenia tot bastant visualitzat abans de tancar exposicions.
 

Has pintat sobre tela, sobre fusta, sobre pedra... Algun suport preferit?
M’és indiferent.
 

El més espectacular, però, deu ser el presbiteri de l’ermita de Praia de Guaratiba...
Si, per ara, és l’obra més gran que he fet, i també és la que he pintat en menys temps, en 15 dies. Quan vaig saber que havia guanyat el concurs per pintar el presbiteri, em vaig posar en contacte amb ells perquè m’enviessin la informació de la capella, vaig fer els esbossos i la plantilla per poder-ho tenir llest en dues setmanes i, un cop allà, no em servia res! No coincidia res! Vaig haver de redibuixar-ho tot. I, a més, no tenia materials. Ho vaig haver de pintar tot amb pots de tempera escolar i pinzellets.
 

És a dir que la qualitat de la pintura és poc rellevant en una obra...
Doncs sí, el més important és com s’aplica. Jo he treballat tota la vida amb materials pobres. No m’aferro a res. I ara, amb el canvi que estic experimentant, perquè la pintura tingui més protagonisme hi he de jugar. Jugo amb dissolvents, amb textures... Tot s’hi val.
 

I què me’n dius, dels colors?
Sempre solo treballar amb la mateixa paleta, que és bastant limitada. Hi aporto algun toc de color, però solen ser olis i crus.
 

Explica’m el projecte Gent.01.
És un projecte de retrats que va començar perquè en vaig fer una sèrie i va agradar molt. La idea és que la gent s’hi apunti a través del meu web i que, amb tots els retrats, pugui acabar fent-ne un mural. Però tot això va molt lent, perquè sempre em surten coses a fer i ara està molt desmarcat del que estic tractant. No sé com acabarà tot plegat...
 

Què et va passar amb el cartell de les Fires de Sant Narcís de l’any 2011?
Tinc uns quaderns de notes on plasmo tot el que em sembla interessant, no només referent a la pintura. Feia temps que tenia la idea de representar la catedral de Girona amb una rentadora i una gàbia vella i ho vaig fer. Quan es va convocar el concurs, m’hi vaig presentar i vaig guanyar. Després va venir la polèmica, però per a mi era un simple joc. Qui no ho va entendre va ser perquè no va voler.
 

Ets dels que t’aixeques a les nits per apuntar idees que et vénen al cap?
No, perquè m’agrada molt dormir (riu), però l’endemà, si me’n recordo, segur que ho apunto.
 

No has necessitat mai marxar de Girona a viure a un altre lloc per promocionar-te?
No. Està molt bé voltar per agafar experiència amb la qual enriquir el teu treball, i a mi m’agrada molt fer-ho, però els quadres són els que volten. Jo visc aquí i hi estic molt bé.
 

Els quadres són una inversió?
Jo no ho veig així. Aquesta visió de l’art no l’entenc, a no ser que et refereixis a les obres dels grans mestres. Has de ser molt visionari per veure que, quan compres un quadre a una galeria, realment faràs una inversió.
 

A l’entrada d’El Celler de Can Roca hi ha un quadre teu en cessió permanent. Com va anar, això?
Els vaig fer aquest regal perquè considero que són uns artistes i, per a mi, són gent inspiradora, que han pujat des de baix treballant moltíssim, humilment, amb passió i dedicació.
 

La pintura és per a tu una teràpia?
Quan estic còmode, sí que és relaxant, però la major part del temps m’aporta tensió i nervis.
 

I es pot pintar en tensió?
És quan pinto millor. És necessària, perquè, quan et relaxes, tot es torna tou. Per pintar has de tenir maldecaps i preocupar-te’n.
 

On t’agradaria exposar que encara no ho hagis fet?
No m’ho plantejo. No penso ni en el que podia haver fet ni en el que faré. En tinc prou amb el dia a dia.
 

Algun quadre que no sigui teu que t’agradaria haver pintat?
Molts, però m’interessen, no pel quadre en sí, sinó pel que en puc arribar a extreure.
 

Et veurem mai agafant una tela i anant a pintar al mig d’un camp?
Abans feia fotos i treballava sobre la foto, però, pel camí que estic agafant, és probable. Així pintes en viu, amb més connexió amb el que fas.
 

Plegaràs mai de pintar?
Espero que no. Si m’anés malament i no en pogués viure, em buscaria la vida amb altres històries, però no crec que deixés mai de pintar. Ho necessito. És quelcom que sempre tinc al cap. Impossible desconnectar.

 

Entrevista publicada al número 26 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top