0 items
El meu compte

Una estona amb Joan Pera

Actor polifacètic, persona propera i amable. Joan Pera carrega tota una vida a les seves espatlles dedicada a la interpretació, i té un gran objectiu: comunicar-se amb el públic. Tal com raja, així és ell.
 

La teva família prové del món de l’espectacle?
No. Prové del món del teatre amateur, això sí, però no del teatre professional. Totes les meves ties havien fet teatre i eren gent que ho feia molt bé.
 

Per què vas decidir dedicar-te a la interpretació?
És que no vaig decidir mai dedicar-m’hi, i encara ara m’ho rumio. De vegades, dic una mica en broma que potser sí que podria guanyar-me la vida amb això. Però a la meva època no hi havia ningú que ho fes. De fet, no et decideixes, el que passa és que tens unes qualitats que vas desenvolupant al llarg de la vida, i aquelles coses que t’agraden més són les que vas posant en safata. Això és una mica el que m’ha passat a mi. Els actors sempre fem altres coses: teatre i televisió, teatre i doblatge, teatre o un ofici al matí... Sempre penses: “A la pròxima funció intentaràs fer una altra funció”, i així vas progressant, de mica en mica.
 

Tens alguna assignatura professional pendent?
Em sembla que no. No vol dir que tot ho hagi fet bé, però sí que he arribat a fer aquelles coses que a mi m’han agradat professionalment. Assignatures pendents a la vida, en tinc moltíssimes, però he lluitat molt per ser aquell actor que la gent estimava, i ho he aconseguit una mica. Segur que hi ha gent que no em pot veure, ja ho sé, però no tinc assignatures pendents d’interpretació. Mai he somiat fer el Hamlet; en tot cas, jo el faria divertit, agradable, amè..., per apropar-me al públic. I això, a totes les meves funcions ho he arribat a fer, a vegades barallant-me amb el director, a vegades amb l’autor, o amb el productor..., perquè, si no és així, jo no tinc ambicions actorals. No vull passar a la caritat per haver fet Shakespeare -que ho trobo molt bé, eh?-, però jo no hi arribo, i tampoc tinc aquesta ambició. Si pogués mantenir l’estima que ara tinc al llarg del temps...; aquesta seria la meva assignatura pendent, i costa molt d’aconseguir.
 

Després de Forasters, tornaràs a repetir experiència al cine?
Sí! Jo vull repetir, però això serà si em deixen! El cine és un món molt diferent al del teatre, perquè cadascú té una manera d’actuar diferent. Podríem dir que jo vaig entrar al cine com “la vaca en la cacharrería”, però ha estat una experiència tremenda, molt maca, potser de les més maques de la meva vida, i sí que m’agradaria poder repetir, però no forçaré res; si les coses em vénen de manera que em pugui expressar com a mi m‘agrada, sí.
 

Com creus que ha evolucionat el teatre en els últims anys?
És una evolució cap a millor. Ell teatre era un cosa molt petiteta i s’ha anat engrandint d’una manera extraordinària. D’una cosa artesanal, molt local, s’ha convertit en una indústria cultural molt potent. Des que vaig començar, que érem quatre (en sentit figurat), la quantitat de bons actors, de muntatges, d’obres i de projectes teatrals que hi ha ara, i la serietat amb què es presenten, és impresionant; s’ha fet un pas de gegant enorme.
 


Quina faceta professional t’agrada més i quina menys? ...I per què?
Jo, probablement, em vaig dedicar a això perquè tenia una tendència innata a apropar-me a la gent, a explicar-los coses i a tenir una relació de cordialitat. Això és el que més em satisfà, ja sigui recitant un vers, fent un drama o fent una comèdia. Però, és clar, de totes les coses que es fan, del que tens una resposta més ràpida és el teatre, perquè això sí que és “fregir i menjar”, no es pot ni refredar, perquè no hi ha espai de temps perquè això passi. Per això, és el que més satisfà, el més agradable. Però tot m’ha servit. Jo provinc de la televisió i, abans, va ser el cine, i amb tots he anat fent, i a tots he buscat sempre aquest apropament, perquè tots serveixen per establir una comunicació. De totes maneres, el que és més pobret però més alegret és el teatre.
 

Per què creus que ets una persona tan estimada a Catalunya?
Em coneixen des que tenia quinze o setze anys. És clar, són molts anys apropant-nos. He sortit a la televisió moltes vegades i en èpoques molt marcades: el Capri, la Mary Sampere, TV3, El show de la família Pera... És a dir, que la gent i jo hem anat fent un procés vital junts. Com que no ens hem enfadat mai, i mai no he fet coses que pensés que a la gent no li agradarien... He fet poques coses, tinc poc currículum, però el que tinc és molt de debò, i, aleshores, penso que, al llarg del temps, aquell “bon dia” que ens hem dit cada matí, cada vegada és una mica més cordial, una mica més carinyós.
 

Un desig per al futur?
Més o menys ja t’ho he dit: continuar així i, si es pot augmentar, millor. Però, el meu desig és aquest: mantenir aquesta estima i, sobretot, complir les expectatives d’aquella gent que confia en mi. A mi em fa por crear masses expectatives, per això no sóc una “star”, per no poder arribar a complir masses expectatives. Sempre vaig fent una mica més, si pot ser una mica més...

 

Entrevista publicada al número 4 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top