0 items
El meu compte

Una estona amb Laura Vinuesa

Les que sou lectores habituals de D’estil, sabeu que, a “Perfils d’emprenedors”, us redescobrim tot un seguit de personatges públics que es caracteritzen per ser precisament això: emprenedors. En aquesta ocasió no ens desmarcarem de la tendència, és clar, però ens hem volgut apropar al carrer, a peu pla, per presentar-vos una dona que –almenys fins ara– no té cap projecció pública reconeguda però que, en canvi, segurament està molt més a prop a la majoria dels mortals i el seu testimoni pot ajudar a un munt de persones a tirar endavant en aquests moments difícils, sobretot a aquelles que pertanyin a la seva generació.

Laura Vinuesa Coch. Nascuda a Toses (Girona), va arribar al món un 23 d’agost de 1955 al voltant de les tres de la matinada; per tant, justet, però encara dins del signe de Lleó. Procedent d’una família humil però molt honesta i treballadora, va exercir de professora durant uns anys per passar-se a dedicar de ple a la família. Ha tingut quatre fills, però sempre ha trobat una estona per escriure i, quan s’han fet grans, no ha dubtat ni un segon a rescatar les seves il·lusions i aconseguir la titulació de llicenciada en dret per la Universitat de Girona en la promoció de 2002 a 2007. Així, de mica en mica, ha escrit novel·les, relats curts, contes infantils, articles... La seva primera obra la va escriure l’any 1977, i la darrera se la va autoeditar l’any 2009. Es titula Soledat de l’ànima... secret de dona i és un homenatge a les dones que, a hores d’ara, han arribat a la maduresa, “a aquelles que ara en diuen "menopàusiques", a aquelles que diuen que s’han tornat rares, a les mateixes que els seus pares anomenaven incoherents perquè, mentre somniaven amb castells i prínceps, van començar a trepitjar universitats, a reivindicar més igualtats...”. L’èxit que va assolir el llibre ha fet que la torni a editar. La podeu aconseguir a través d'Internet a info@papersondemand.com

Us convidem a conèixer una mica més de prop aquesta dona valenta que no suporta les injustícies, que adora les trames policíaques, que gaudeix enormement intentant refutar les mentides o mitges veritats d'un discurs polític i que, en aquests moments, està acabant una novel·la policíaca amb pinzellades jurídiques.
 

Laura, ets una persona que ha viscut totes i cadascuna de les etapes de la teva vida intensament... 
Sí, jo hi afegiria, a més, profundament i amb totes les seves conseqüències.
 

En quin moment et trobes ara?
Ara em trobo en aquell moment clau en què, com qualsevol dona en arribar a la meva edat, se’m presenten dos camins: tancar-me en mi mateixa sentint al fons de l'ànima la síndrome del niu buit o gaudir d’un sentiment de llibertat absoluta que em permet fer tot allò que no he pogut fins ara perquè tenia altres prioritats, com la família i els fills. De fet, crec que em trobo en el moment posterior a aquest, perquè he decidit prendre el segon camí i, malgrat els obstacles (perquè res no és fàcil), lluito dia a dia per posar en marxa totes les meves il·lusions, que són el motor de la meva vida.
 

Ets, efectivament, una gran lluitadora i defensora de les dones. Et consideres uns persona feminista?
Doncs no, perquè la violència no s’exerceix tan sols cap a les dones, sinó també cap als infants i els homes. D’altra banda, igual que els passa a moltes dones, hi ha homes que se senten sols, incompresos i maltractats, encara que sigui en menor mesura. Jo crec que ni l'home ni la dona són importants per sí sols, sinó que són importants tots dos, al 50%. El que hem de comprendre és que cap dels dos sexes té patentada ni en exclusiva la perfecció. Així, el que m'agradaria dir-los a les dones és que hem de ser conscients que ens pertany un 50% de protagonisme, i que ningú té dret a restar-nos aquest percentatge; hem de lluitar per ell, però no pel fet d’ésser dones, sinó perquè la nostra dignitat com a persones ho exigeix. No hem d'anar pregonant el que som, sinó que hem de demostrar amb fets el que podem arribar a fer.
 

Això té molt a veure amb l’autoestima...
Exacte! Sabem que qualsevol dona és candidata a sentir-se ancorada en un sentiment que ni tan sols s'atreveix a explicar. Per això crec en la importància que sigui capaç de parlar-ne sense amagar-se de res. Per arribar a aquest 50% que et deia cal compartir el que se sent, i és necessari que els homes ens entenguin, perquè els sentiments com la tristesa o la por pertanyen a la persona, que no a la dona o a l'home en concret. Per això penso que no hem de culpar la majoria d’homes, si és que no ens entenen, sinó que som nosaltres les que hem de lluitar per tenir un lloc dins de la família, dins de la societat, el 50% que ens pertoca.
 

Tu ho has fet així i, ja de gran, després d’haver criat els teus fills, t’has tret una carrera i t’has autoeditat una novel·la. D’on treus les forces i les ganes per fer tot això? Quina és la teva fórmula?
Vertaderament, no crec que en tingui cap, de fórmula. Cada persona és diferent i allò que a uns els costa moltíssim a d’altres els pot semblar més lleuger. Quan van néixer els meus quatre fills, la meva única fita era criar-los, educar-los, fer-ne persones responsables, persones que sabessin valorar tot el que els envoltava..., però les il·lusions que tenia de joveneta mai les vaig llançar a les escombraries, només les vaig guardar en un gran bagul, per treure-les de nou quan els meus petits abandonessin el niu.
 


I què és el que els has volgut transmetre?
El que els transmeto als meus fills és la demostració que no es pot perdre mai la llibertat per decidir, que no es poden deixar mai les il·lusions de banda i que sempre, en arribar la nit, han de poder dir-se: “Ho he aconseguit!”. D’altra banda, el que vull que tinguin present és que, passi el que passi, han de dir sempre la veritat, encara que faci mal, encara que els sigui contrària, perquè, al llarg de la vida, això compensa. La persona mentidera és potencialment molt perillosa, perquè la mentida és com vessar aigua damunt una taula: ja no la pots tornar a recollir.
 

Una dona pot ser mare i emprenedora alhora?
Sí que pot, el que passa és que s’ha de planificar molt bé, perquè un fill és un projecte massa important com per dedicar-l’hi només unes hores, un fill és molt més que un projecte. Aquí tenim un clar exemple del 50% que et deia abans: una dona pot ser mare i dur a terme un projecte alhora, però, per fer-ho bé, necessitarà el 50% que li aporti el seu company.
 

El millor amic d’una persona ha de ser ell mateix?
Només tu saps el que t'agrada, el que t’escau. Només tu saps els teus secrets i no pots enganyar-te. Recordo una frase que vaig aprendre quan era jove i que encara avui és el meu lema: el més important és ser tu mateix.
 

Malgrat tot, fins a quin punt creus que és important rebre el suport del teu cercle proper a l’hora d’encetar projectes nous?
Sempre és important que els que estan al teu costat et mostrin el seu suport, però jo crec que això depèn de cada persona. Si ets una persona que, per seguir, necessites el suport del company, de la família..., i no el tens, tot se t’enfonsa; en canvi, si ets una persona que creixes a mida que menys suport reps perquè vols demostrar el que vals, no decaus fàcilment, perquè, en realitat, no t’importa tant el que pensen els altres, sinó aconseguir el que vols per portar a terme la teva il·lusió.
 

Pensaves que arribaries a fer tot el que has fet, de moment, a la vida?
Mai he deixat de somniar, però he intentat estar sempre al dia de les coses que succeïen al meu voltant. Tampoc m'havia plantejat si ho faria o no... Simplement, a poc a poc, els meus somnis s'han anat fent realitat: escriure novel·les que arribin al públic, poder escriure el que penso, ser advocada... Però tot això és ínfim quan miro els meus fills, un gran projecte que ja ha culminat i del qual me’n sento molt orgullosa. A partir d'aquí, jo he pogut seguir endavant amb aquelles il·lusions que tenia guardades al meu bagul.
 

Hi ha res impossible?
No hi ha res impossible, però tampoc hi ha res que et regalin. Es pot aconseguir qualsevol cosa, però cal lluitar per ella, estimar i fer-ho tot per obtenir-la argumentat el per què la vols. Voler és poder. L'únic que no té marxa enrere és la mort; per tant, si som vius, només hem de mirar endavant i dir: “Jo puc!”
 

Què els diries a les persones que, en aquests moments de crisi, estan enfonsades?
El mateix que deia Maria Aurèlia Capmany: “Mai no seré prou vella ni prou covarda com per tornar a començar de nou, fins i tot amb las mans buides”.

 

Entrevista publicada al número 12 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top