0 items
El meu compte

Una estona amb Leti Rodríguez: “No hauríem de perdre mai el gaudir el moment”

De periodista precoç a Social Media Manager de la Fàbrica Moritz de Barcelona, de fashion victim a autora del llibre Com sobreviure a les xarxes socials? (Ara Llibres, 2016). Leti Rodríguez (Lloret de Mar, 1983) és un cul inquiet, una amant de la cervesa, la reina del 2.0 i l’encunyadora del terme #SocialMierder. No l’havíeu clissada? No pot ser! O potser és que la coneixíeu com a @letibop? Però són la mateixa persona? Descobrim-ho…

 

Per qui ha estat etiquetada com “la social media més popular de Catalunya”, la carta de presentació a les xarxes socials ha de ser important. Tu hi utilitzes el nom de @letibop. És el teu alter ego 2.0? El nom que has donat a l’editora de la teva marca personal? Un personatge digital? No és ben bé un personatge, perquè realment la Letibop soc jo, i molta gent ja em diu Letibop, però sí que és veritat que, quan estàs a les xarxes, no ho expliques tot. La Letibop és una part de la Leti, una part on la Leti selecciona el que es mostra i el que no i en quin to, de quina manera. No és res que hagi fet pensant “crearé aquest personatge i serà així o aixà”, sinó que ha sorgit de manera molt natural. Fa molts anys que estic a les xarxes i hi explico les meves anècdotes, el meu dia a dia, temes professionals, temes d’opinió... La Leti Rodríguez no és cent per cent com la Letibop, però la Letibop sí que ho té tot, de la Leti Rodríguez.

Al teu perfil de Twitter, entre dos unicorns, hi diu “Colour my life with the chaos of trouble. #SocialMierder”. La citació és un trosset d’una cançó de Belle & Sebastian que també surt destacat en una pel·lícula de la Zooey Deschanel que m’agrada molt, 500 Days of Summer, i és una frase en què ja m’havia fixat i que crec que em defineix molt bé, perquè és aquest acolorir la vida dins un món molt caòtic, amb un petit raig de llum. I els unicorns, pel que tenen de fantasia, perquè el món de per si ja és prou gris, sobretot quan estem a les xarxes. Jo intento treure la part positiva, més fantasiosa, més divertida. Per exemple, últimament, intento criticar el mínim, tot i que ara és molt complicat per la situació que estem vivint, però, si he de dir una cosa, prefereixo que sigui en to positiu i sempre constructiu, amb aquest raig de llum i de color. De vegades, fins i tot m’autocensuro: estic a punt de dir una cosa en negatiu i m’aturo a pensar: “val la pena dir això? Aportarà alguna cosa? Serà constructiu?”. I, si és que no, no ho faig,

I què me’n dius, del terme #SocialMierder? Prové del llibre que vaig treure fa un any i mig sobre les xarxes socials (Com sobreviure a les xarxes socials). Quan la meva editora m’ho va proposar, perquè havia vist que jo sempre feia comentaris sobre les xarxes, li vaig dir que sí, que encantada, que no m’havia plantejat escriure un llibre, però que podia ser interessant. El que volia, però, no era ensenyar-ne només la teoria, sinó la part més quotidiana, fer-ne una lectura més costumista. I vaig fer aquest llibre, perquè tothom es posa molt seriós quan parla de les xarxes, de la seva importància i rellevància. Hi ha moltes figures gurus. La idea era treure-li aquesta part de serietat i fer-ho accessible a tothom. El #SocialMierder és com cagar-me una mica en tota la serietat d’aquesta professió. Fer broma no és contrari a ser professional, és contrari a ser avorrit. Jo puc ser molt professional i explicar les coses de manera més desenfadada. Fem-ho divertit!

 

“Fer broma no és contrari a ser professional, és contrari a ser avorrit”

 

A la teva targeta hi diu “Social media manager & digital strategist de Moritz”. Dues de les teves aficions són la cervesa i la comunicació online. No podries tenir una feina millor... Jo sempre ho dic: aqueta és una feina que requereix que estiguis atent constantment; no pots desconnectar el cap de setmana, per exemple, perquè, si treballes per una marca de cervesa, quan els usuaris són més actius a les xarxes és a les nits i els caps de setmana, i tu has de ser-hi. Això només ho pots fer quan la teva feina t’apassiona, quan creus en el que estàs comunicant. Si no em cregués la marca i no m’agradés el que estic venent, no ho podria fer, ni ho podria fer bé. Per tant, em considero molt afortunada de poder treballar per a una marca com Moritz, que fa molt més que vendre cervesa: Moritz és cultura, és gastronomia, és Barcelona...

Però tu preferiries que a la teva targeta hi digués “Fa moltes, moltes coses”. Tantes, tantes coses fas? Sí, no sé estar-me quieta. A vegades dic que necessito descansar i, quan passo una tarda tranquil·la, em torno boja; no puc! A Moritz, per exemple, porto l’estratègia digital, però també patrocinis, esdeveniments... Perquè m’agrada. Si durant el cap de setmana vaig a veure una obra de teatre i m’agrada, ràpidament busco la manera d’encaixar-ho tot; o, si conec grups de música que no tenen espais on tocar, ja penso: “veniu a la Fàbrica Moritz i mirem com trobar l’encaix per fer un win & win, perquè vosaltres trobeu el que necessiteu i nosaltres puguem oferir a la gent que ens visita quelcom extra”. També he fet de music selector a festes i bars d’amics, he escrit el llibre, he fet col·laboracions amb la tele...

 

“No hauríem de perdre mai el gaudir el moment. Hi ha estones en què la desconnexió és necessària. Equilibri!”

 

Sembla que hem substituït l’experiència real per la seva compartició per pantalla. Com ho veus? Aquí, cadascú és lliure de fer el que vulgui. És complicat. Jo podria dir: “viu el moment, passa del mòbil”, però sóc la primera que vull un record de les meves vivències. Cal sentit comú. És quan ho portes a l’extrem, que la cosa comença a ser preocupant. No hauríem de perdre mai el gaudir el moment. Hi ha estones en què la desconnexió és necessària. Equilibri!

Som perquè ens miren? O millor: som feliços perquè algú altre ens observa? Jo crec que, en el fons, a molts ens agrada que ens mirin, i, si bé no cerquem l’aprovació, sí que busquem agradar, busquem aquells M’agrada, o que la gent interactuï amb nosaltres. Ens puja una mica l’autoestima. Ara bé: com en tot, hi ha casos i casos. A mi m’afecta relativament poc, però no negaré que si una foto té 300 likes m’agrada més que si en té 3. Això és així. Les xarxes socials són un aparador de la nostra vida (o de la part de la nostra vida que volem ensenyar). Tots tenim un punt d’exhibicionista, o de voyeur.

 

“Som editors de la nostra pròpia vida”

 

Dipositar la nostra felicitat en la resposta de l’altre, en quants likes, cors o favorits tenim, no sona gaire sa… No, perquè crec que la felicitat comença en un mateix. Ahir, precisament, llegia La satisfacció d’estar sol. Hi ha molta gent que no sap estar sola, de la mateixa manera que hi ha gent que gaudeix estant sola. A mi m’encanta, perquè trobo la felicitat en el meu moment sense necessitar res dels altres, tot i que, després, sóc molt social i m’agrada molt quedar amb gent. Doncs a les xarxes és una mica el mateix: si per estar millor necessites que els altres et diguin que allò està bé, sempre estaràs una mica coix, perquè, en el moment en què no tinguis allò... Posar la teva satisfacció en mans d’un altre, i sense saber a quins criteris respon, no és molt recomanable. El que seria sa seria estar bé amb un mateix i compartir perquè et vingui de gust, sense marcar-te un objectiu basat en favorits o retuits.

 

On queda la intimitat, en tot això? És un concepte que perilla? Crec que som editors de la nostra pròpia vida. Si tenim clar què volem ensenyar i què no, ja està. Jo considero que guardo bastant la meva intimitat, però, al meu Instagram, hi surten parts de la meva vida (el meu xicot, la meva família, els meus gossos...), tot i que són les parts que vull ensenyar. Sempre dic que el millor i el pitjor no passa a les xarxes socials. Per exemple, quan es va morir el meu avi, no em va venir de gust compartir-ho. Hi ha gent a qui sí li ve de gust, que hi troba calma, i em sembla molt bé, però, per a mi, és un moment d’intimitat màxima que no vull ensenyar. En canvi, no em fa res mostrar quan vaig al dentista. El més important és ser conscient que ensenyes allò que vols. Ensenya fins on consideris. Hi ha gent que és molt més exhibicionista i d’altra que necessita un grau d’intimitat molt més alt. Mentre estiguis bé i no et penedeixis o no t’hagis de penedir del que estàs ensenyant, no crec que hi hagi d’haver cap problema.

Però el 2.0 també té la seva cara amable… Sí, sempre ho dic! Hi ha persones molt tímides ─jo, per exemple, ho sóc, encara que no ho sembli!─ a qui les xarxes els permeten conèixer gent de manera més senzilla i menys agressiva que en persona. També ens permeten accedir a un grau d’informació molt més ampli ─potser massa─, estar en contacte amb la gent que estimes i que està lluny, o poder recordar esdeveniments passats.

“Hi ha persones molt tímides a qui les xarxes els permeten conèixer gent de manera més senzilla i menys agressiva que en persona”

 

 

Entrevista publicada al número 44 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top