0 items
El meu compte

Una estona amb Lloll Bertran

Tenim el plaer d’entrevistar la Lloll Bertran, una de les actrius més estimades de Catalunya. Càlida, amable, plena d’energia i amb un somriure sincer, ella és pura vida, com diuen a Costa Rica.
 

Quins records tens de la teva infantesa?
Jo penso que tinc els records que haurien de tenir tots els nens i nenes, uns records plens de jocs, colors, rialles i tendresa.
 

La teva vocació ve de petita?
Crec que el cuquet del teatre i jo varem néixer plegats, perquè de molt menuda em posaven un didalet al dit... -encara no xerrava, eh!- i feia: [tot taral·lejant El gegant del pi] “nanani no na, ni no ni no ni no ni no...” [mentre mou els braços com si estigués ballant]. I també des de molt petitona, a l’escola, quan hi havia alguna representació per Nadal o final de curs, sempre hi era. Aquest món sempre m’ha fascinat!
 

Com va reaccionar la teva família quan els vas dir que volies ser actriu?
Mira, a casa, sempre, sempre ens han donat suport. No nego que, en el meu cas, els va fer una certa por que em fiqués en aquest món, i ho entenc perfectament, perquè -tot i que crec que en aquest moment totes les professions són molt complicades i no hi ha res segur-, si en les feines normals ja s’ha de fer un salt mortal, en la nostra n’has de fer de dobles, i de triples, perquè encara hi ha més competitivitat. És clar, sovint, un mateix paper el poden fer moltes actrius i has de barallar-te (entre cometes), i tot això crea tensió. A més a més, és un món on hi ha moltes enveges i gelosies. O sigui, el que és la feina en sí, em fascina, però el que hi ha al voltant, sovint em fastigueja: que si crítiques, que si t’agafen mania... Però, a casa, en tot moment els he tingut al costat, i, a més, escolta, no es perden ni una de les actuacions que fem el Celdoni i jo! Ho viuen amb una il·lusió! I que els fes una certa por em va anar bé, perquè vaig saltar amb xarxa. També sabia que, si no m’anava bé, sempre hi serien i sempre els tindria, però, és clar, a una certa edat dius: “Ja m'he de guanyar les garrofes i espavilar-me tota soleta!”
 

Quins records tens de l’Institut del Teatre?
Vaig entrar a l’Institut... [la regidora del teatre pica la porta del camerino, entra i avisa: "cinc minuts!" La Lloll fa un crit: “Aaaahhhhggg!” Em diu: “Així li confirmo que l’he sentida. Ja és un ritual”]. Doncs vaig entrar a l’Institut amb molta il·lusió, molta expectació i molta excitació. N'estic molt contenta, perquè vaig conèixer molt bons companys i molts bons mestres. L’Institut et dóna eines per treballar. Jo sempre he dit que, com en qualsevol feina, et calen unes aptituds per fer-la, i treballar molt. Cal combinar aquestes aptituds amb la tècnica i el treball i perseguir la sort pel món, perquè n’hi ha, de sort, però l’has de perseguir. L’Institut, doncs, em va donar les eines per perfeccionar-me i per fer-me créixer, perquè tu pots tenir aptituds, però s’han de polir, de reconduir i d’orientar. Vaig ser de la promoció del Ramon Madaula, de la Lluïsa Castell i del Carles Sabater. Una promoció la mar de maca!
 

Quin va ser el teu primer paper com a professional?
Amb el Ramon Madaula i el Carles Sabater vàrem debutar a l'Auca del Senyor Esteve, dirigida pel Pere Planella al teatre Grec, amb els grans actors de l’escena catalana: el Pau Garsaball, el Rafel Anglada, el Joan Borràs, la Carme Molina, la Montserrat Salvador, el Joaquim Cardona... Va ser el 20 de juny del 84, o sigui, que l’any que ve celebraré els 25 anys de professió i ja en barrino alguna. Després, el Carles, el Ramon i jo vàrem fer les proves per al Cyrano de Bergerac i les vàrem passar tots tres.
Quina part de tu hi ha en els teus personatges més populars: Sandra Camaca i Vanessa? I a l’inrevés? La tendresa. Elles tenen un trosset del meu cor. Jo sempre dic que elles sense mi no existirien, evidentment, però elles m’han ensenyat un munt de coses. I, de vegades, passa que un personatge fa una cosa que potser tu no la faries mai, però entens per què la fa, perquè et fiques en la seva pell.

 

(La Lloll s’apropa a la gravadora i diu: “Ara som a la part del lavabo, m’estic posant la còfia i la periodista ve al darrera.”)
 


Què ha aportat la teva professió?
Benestar. I ho matisaré, perquè no em refereixo a benestar econòmic, que també me n’ha aportat, no em puc pas queixar. És el que diem sempre: si treballes, milionari no, però pots anar tirant la mar de bé! Em referia al benestar personal de dir: "Estic fent la feina que m'agrada", i, és clar, això és un privilegi i un luxe. Tinc la sort d’haver convertit el meu hobby en la meva feina.
 

Què és el que més valores d’una persona?
La tendresa, per a mi, és de les principals virtuts que pot tenir una persona. Aquesta, penso que és bàsica, i, a partir d’aquí, escolta, intel·ligència, sinceritat, sentit de l’humor... també són molt benvingudes.
 

Què et queda per fer?
Endreçar els armaris!! T’ho juro! Professionalment, tot i que he fet moltes coses, penso que encara en tinc moltes per fer, però amb el “rebost” -que dic jo- que tinc, és a dir, el bagatge, n’estic molt contenta. No tinc cap mena de neguit, perquè tot el que vaig fent m’omple i m’agrada, i sé que sortiran o em buscaré nous projectes, perquè tenim una feina que necessita gent de totes les edats. Però, tal com et deia, tinc pendent endreçar els armaris. De vegades dic: “Llogaré un becari perquè m’arxivi la mà de fotos i de retalls de diaris que tinc".
 

Com t’agradaria que et recordessin?
Com em passa sovint anant per la vida: vaig pel carrer, algú es gira, em veu, i, automàticament, pum!, fa un somriure! És fantàstica aquesta reacció, perquè, per a mi, un somriure vol dir moltes coses: que aquella persona et cau bé, que t’ha fet riure, que hi tens alguna afinitat, simpatia... En definitiva, m’agradaria deixar bon gust!
 

Per cert, quina relació tens amb Figueres i/o amb l'Empordà?
Una relació afectiva. Aquí he compartit moltes estones amb un amic tan il·lustre com Josep Palau i Fabre, poeta, escriptor, dramaturg..., un alquimista de la paraula. Concretament, a Llançà, a la platja de Grifeu, on ell hi passava els estius. Ah!, i d'aquí

 

Entrevista publicada al número 1 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top