0 items
El meu compte

Una estona amb Miquel Abras

Nom i Cognoms: Miquel Abras.
Data de naixement: 18/08/1977.
Lloc de naixement: La Bisbal d’Empordà.
Professió: cantant.

 

Primer de tot, felicitats! Darrerament has rebut tres premis Enderrock ’09: millor disc, millor artista i millor lletra, i, alhora, has estat guardonat amb “el millor disc Català de l’any”. Com et sents amb tants èxits?
Molt content de com ha anat l’any, amb ganes de fer més coses. El meu estat d’ànim actual fa que tingui ganes d’entrar de nou a l’estudi de gravació per treure un nou disc el proper mes de febrer.
 

Potser hi ha gent que creu que ets cantant des d’aquest darrer any, però la veritat és que et dediques a la música des del 2004, oi? Si fem un breu repàs als darrers anys, la llista és potent:
2004: 1r Premi Internacional de Cançó Catalana Carles Sabater.
2005: 2n premi Cançó de Salitja / Sona 9 / Marxes a Buenos Aires a gravar.
2006: surt el 1r disc Entre mil vidres trencats (banda sonora de Porca Misèria), Fent Camí (banda sonora d’El cor de la ciutat) i Fràgil (banda sonora de Zoo).
2007: any de concerts.
2008: 2n disc: M’agrada sentir el que tu sents.

 

...I aquest darrer any, que t’està aportant un munt d’èxits i reconeixements.
Sí, la veritat és que ja fa anys que lluito per fer el que m’agrada. Guanyar el Sona 9 va ser una gran sort, perquè el premi era gravar un disc. Juntament amb Jofre Bardagí vàrem anar al Vendrell, i després, a Buenos Aires amb Fito Paez a gravar el primer disc.

 

Per què has escollit la música? La consideres la teva millor manera d’expressar emocions i sentiments? És per a tu una feina?
Feina, no!!! Per a mi és la millor manera de sentir-me bé. Quan anava a escola no era precisament el millor de classe; això d’estudiar no m’agradava massa, però la música...; és el que m’agrada i és el que sé fer millor. Per a mi és una sort poder dedicar-me al que més m’agrada.
 

Què necessites per compondre una cançó? Què t’inspira?
La veritat és que m’és força fàcil. Necessito la guitarra, un paper i un boli. A vegades començo una cançó a partir d’una frase d’una pel·lícula. Em deixo portar força, la veritat... Quan compons una cançó de rock, no és com quan escrius música tradicional; no cal anotar cada nota, sinó que et deixes portar. Jo acostumo a fer-ho tot alhora: si m’agrada una frase o una paraula llavors l’hi poso música. Quan tinc alguna cosa que m’agrada ho passo a la gravadora. Jo crec realment en la inspiració; qualsevol moment pot ser bo per començar una cançó.
 

Vas participar a La Marató de TV3. Què significa per a tu poder col·laborar amb aquests actes solidaris?
Cal anar molt en compte amb aquestes coses; cal vigilar que no sembli que, com a artista novell, vols aprofitar-te’n per aconseguir més publicitat. Jo ho vaig fer perquè, per a mi, és molt important poder participar i col·laborar amb aquest tipus d’actes.
 

Per cert, felicitats per ser número 1 de la llista de videoclips de ritmes.cat del 33 amb Crida. Tot un èxit rodat a la Bisbal. Es pot considerar un homenatge a la població?
Ho vam fer per la comoditat que suposa poder gravar a casa i no haver de desplaçar-te, però, la veritat és que ha quedat molt bé. El director, Alan Fàbregas, va ser qui va muntar-ho tot. Li vam proposar la Bisbal perquè no és massa gran i teníem molta col·laboració per part dels ciutadans i del propi ajuntament. Va quedar espectacular l’última imatge dalt del castell, amb tot aquell munt de gent ballant. La veritat és que és una sort poder fer aquests muntatges prop de casa i en terres tan boniques. De totes maneres, no és l’únic videoclip que hem rodat per la zona. El d’Amb tu sóc jo està gravat a l’hotel Sa Punta de Pals. En tinc molts bons records i ens van tractar molt i molt bé.
 


Què té la Bisbal d’Empordà que hi hagi tants artistes (Miquel Abras, Mazoni, Sanjosex...)? Pot ser l’efecte de la Tramuntana?
Suposo que són casualitats de la vida; l’entorn hi fa molt, però el més important és tenir uns pares que et sàpiguen inculcar una bona cultura musical. En el meu cas, sempre escoltàvem els Beatles, i és per això que són per a mi un referent. Nosaltres tres som tots de la mateixa quinta i tenim una mena de competència “sana”. Tots busquem i ens motivem per fer-ho el màxim de bé. És una manera de no adormir-nos i d’estar sempre pendents de millorar!
 

Què diries a algú que vol començar un camí semblant al teu?
Si nosaltres quan vam començar ho teníem difícil, ara encara ho és més. Cal ser constant i no deixar de lluitar. Quan jo tenia 25 anys tenia moltes pèrdues i moltes vegades volia llençar la tovallola, però cal resistir. Jo dono classes de música i crec que no pots dedicar-te a la música sense tenir il·lusió i esperit de lluita. Això és bàsic per entrar en aquest món; no pots pretendre que el primer que facis ja sigui un èxit rotund; cal tenir paciència i constància. Crec que l’èxit marxa a la mateixa velocitat amb què arriba: si triomfes molt ràpid també tens moltes possibilitats de passar a l’oblit amb la mateixa rapidesa. Cal tenir en compte que actualment no es venen discs, i la millor manera de sobreviure és gràcies a l’SGAE i al fet de sortir en diverses ràdios. Jo tinc sort perquè, de moment, estem sortint en moltes emissores diferents (RaC 105, Els 40 Principals, Flaixback...), però és molt més difícil del que la gent es pensa.
 

El 18 d’agost, dia del teu aniversari, tens concert a la Bisbal. Com et sents actuant a casa? Saps que et trobaràs davant de molta gent que et coneix i que esperarà el millor de tu?
De fet, no serà un concert normal...; serà a la Rigotaberna, l’últim dia de la festa major. Serà molt tranquil, informal..., assegut amb la guitarra i la meva música. Toquem junts, en Joan Masdeu (Wiskin’s) i jo, i farem un concert més aviat íntim. La veritat és que intento no tocar massa sovint a la Bisbal; com a màxim, un cop o dos a l’any. És l’opció més fàcil: un públic garantit, però el pots acabar avorrint. Sempre és bo imposar-te nous reptes i provar en llocs on ets totalment desconegut.
 

Què sents quan puges dalt d’un escenari? Com afrontes el fet de posar-te a cantar davant milers de persones?
Crec que és imprescindible que l’escenari imposi, que faci respecte... És molt important anar amb compte de no equivocar-se. Personalment, un concert multitudinari, amb milers de persones i molts llums que et deixen enlluernat i no veus res, no m’impacta tant com un concert acústic amb un centenar de persones. El fet de mirar la gent cara a cara, de veure les seves reaccions, fa que hagis d’estar al cent per cent de les teves capacitats. Per a mi, el concert ideal és l’acústic, en un teatre o un festival com els que es fan a l’estiu per la Costa Brava.
 

Què en penses de la gent que s’inicia al món de la música gràcies a uns cognoms ja famosos?
Poden ser una ajuda, però, després, cal molt treball i esforç. S’ha de tenir molt present que tot el que puja, baixa. A mi, personalment i en contra de tot el que pensa la gent, no m’ha ajudat el nom del meu pare. Es pensen que ell m’ha obert el camí, que “m’enxufa” a molts llocs, però la veritat és que no és així. Ell em va ajudar fa molts anys quan em va regalar la meva primera guitarra, però no ara. Si per mi ja representa un handicap haver-me de justificar pel cognom que tinc, imagina’t aquesta gent que són famosos mundialment. És, moltes vegades, un problema més que una sort. A més, si tu no treballes, l’ajuda momentània d’un cognom no et serveix de massa. El públic no és tonto i sap el que li agrada. Cal tenir alguna cosa que atregui la seva atenció: la lletra, la música, la manera de cantar..., però cal tenir molt clar que és una lluita constant. Nosaltres hem començat molt a poc a poc, des de zero, i per això hem aconseguit arribar on som sense risc. Tot el que puja molt ràpidament corre el perill de ser oblidat fàcilment. Jo vaig treure un primer disc que va passar força discret, però he anat participant en diferents premis i ara tinc un èxit bo i treballat.
 

Miquel, moltes gràcies per dedicar-nos una estoneta a ple estiu i en plena gira. Esperem que tots aquests èxits que has aconseguit fins ara siguin només el principi d’una gran carrera musical, i que, sobretot, continuïs essent sempre aquest noi tan sincer, coherent i agradable que ens has permès conèixer millor avui. Esperem que siguis un dels pocs a qui la fama no canvia. Molta sort i fins sempre.

 

Entrevista publicada al número 6 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top