0 items
El meu compte

Una estona amb Montse Aguer

Figuerenca de mena, amb arrels també empordaneses, Montse Aguer i Teixidor és un perfil realment agradable de redescobrir a curta distància. A D’estil hem tingut la sort de poder anar més enllà de la seva feina com a directora del Centre d’Estudis Dalinians per conèixer un xic més la seva persona i per parlar, sense complexes, del que sent i del que pensa una dona d’avui que resta totalment oberta al món i a la cultura, i que, per bé, és capaç de ser discreta, però crítica alhora, amb tot el que l’envolta.
 

Ens agrada començar aquestes converses així: com recordes la teva infantesa?
La meva infantesa la recordo molt bé. M’agradava anar a l’escola, jugar al carrer -perquè llavors encara tots jugàvem al carrer-... Era una infantesa molt sana.
 

I els Nadals, com els recordes?
Home, com a molta mainada i, fins i tot, a molta gent gran, em feien molta il·lusió pel tema dels regals... També recordo que m’agradava molt anar a la Missa del Gall, perquè era un dia en què podies anar a dormir més tard; hi havia aquest component una mica transgressor que em feia sentir bé. ...I fer cagar el Tió per veure què et portava, esperar els Reis amb el fanalet... Sí, són dies bonics.
 

I ara, com vius aquestes festes?
Ara veig els Nadals d’una manera diferent: els visc amb més recolliment. A més, el dia 27 és l’aniversari de la meva mare. Ara bé, si puc, un cop han passat els dies centrals de Nadal m’agrada marxar de viatge.
 

Ets una persona que acostuma a enviar felicitacions nadalenques?
Sí que ho faig; de les escrites a mà, a més. Fins i tot en tenim d’institucionals, però jo sempre poso frases escrites a mà; si no, no les envio. M’agrada personalitzar-les, perquè les envio a gent que conec.
 

En reps, encara (de les escrites a mà, vull dir)?
Sí que en rebo, i algunes em fan una especial il·lusió. Per exemple, hi ha una noia japonesa, companya de treball durant el 95, amb la qual encara ens escrivim; de fet, aquest és el nostre contacte anual.
 

A casa, pessebre o arbre?
Arbre. Sóc molt pràctica. Arbre i alguna cosa més, però poques.
 

Parlant del Nadal, quan vàreu col·locar els llums dalinians de Nadal per primera vegada?
L’any 2001. Va ser una iniciativa dels comerciants de Figueres que la Fundació va recolzar de seguida, i, la veritat és que estic molt orgullosa d’aquests llums, perquè són els més bonics que he vist mai. No només perquè siguin dalinians, sinó perquè són diferents, fins i tot, als de Madrid o Barcelona.
 

En tens algun de preferit, de llum (ho dic perquè a mi, per exemple, m’encantaven les formigues de la Rambla)?
No, m’agraden tots en general.
 

Com a figuerenca que ets, quan reps algú a casa, quins racons li descobreixes de la teva terra?
Naturalment, faria tota la ruta de la Rambla, la pujada del museu Dalí, la pujada del Castell, el Museu Dalí, el Museu del Joguet, el Museu de l’Empordà... I, si tenen més temps, també trobo impressionant el castell de Figueres. Això, respecte a Figueres, però, a l’Empordà, tenim uns llocs preciosos.
 

Què t’ha aportat la teva feina?
M’ho ha aportat pràcticament tot: he pogut aprofundir enormement en un artista com Dalí, i, de rebot, en el surrealisme; he conegut gent realment interessant del món de l’art i dels museus; he pogut viatjar molt per veure altres museus i conèixer el seu funcionament (i t’he de dit que em sento orgullosa de com funcionen en aquest país; han millorar moltíssim en els últims deu anys)... En definitiva, m’he pogut obrir a l’exterior per no quedar-me amb una visió massa endogàmica del panorama.
 


Dedueixo que t’agrada viatjar, oi?
Sí! Viatjar és una de les meves passions. Últimament, ho faig més per feina que per plaer, però crec que al teu lloc de residència tens una seguretat que perds quan viatges, i això t’obliga a enfrontar-te més amb tu mateixa. Llavors, t’obres a conèixer altres cultures. Jo crec que, si tots poguéssim viatjar més, ni que fos a 50 quilòmetres del lloc on residim, potser seríem més tolerants, perquè és molt fàcil rebutjar, però hauríem d’intentar entendre altres punts de vista.
 

Tens al cap algun lloc que t’hagi impactat molt?
L’Índia em va impactar molt. Hi he estat dues vegades. És un país que està creixent molt; la classe mitjana ja abraça cap als 400 milions. La gent de l’Índia està molt orgullosa del seu país, i això m’agrada; hi ha una espiritualitat que, d’alguna manera, es transmet, i és un lloc on m’hi he sentit molt bé.
 

I, tornant a casa, com veus Figueres amb els anys?
Figueres ha crescut i ha evolucionat, naturalment, però el meu únic dilema és si està creixent bé o no. Jo crec que ara és un moment de decisió de diversos temes molt importants, i m’agradaria que es decidís bé. Simplement posaré un interrogant a l’evolució de Figueres.
 

Què valores d’una persona?
L’honestedat, i també m’agrada molt la ironia, perquè, potser, a l’Alt Empordà, som un referent al respecte, i m’agradaria que això no es perdés. Jo crec que la ironia és genial, m’agrada molt.
 

Com et definiries?
Treballadora, lleial, honesta, tossuda...
 

Quins serien els teus desitjos per a l’any vinent?
Pau -encara que soni a tòpic-, humor per a tots en època de crisi i una dosi d’optimisme. Jo crec que la crisi pot tenir aspectes positius: potser faci que ens plantegem com vivim i que puguem canviar per viure millor. Jo faria una lectura positiva de tot el que està passant, segur...

 

Entrevista publicada al número 2 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top