0 items
El meu compte

Una estona amb Neil Harbisson: "Tots som taronges; més clars o més foscos, però taronges"

En Neil Harbisson s’ha passat la vida fent-se preguntes sobre el color i ara és ell –que hi veu en blanc i negre– qui respon les qüestions de periodistes i estudiants que fan els seus treballs de recerca o de final de carrera sobre aquesta temàtica. Paradoxes de la vida. Nascut a Londres l’any 1982 i resident a Mataró, de pare irlandès i mare catalana, en Neil ha sabut fer, de la seva malaltia (pateix acromatòpsia, una deficiència visual irreversible que li impedeix reconèixer el color), la seva forma de vida. I tot gràcies a haver-se convertit en un ciborg, en el primer ciborg del món reconegut per un govern.

En Neil porta un petit sensor col·locat de forma permanent a l'alçada dels ulls que està subjecte al cap mitjançant un cable i connecta amb un xip. El sensor detecta la informació del color i el xip converteix les ones electromagnètiques de la llum en freqüències sonores que es poden interpretar com a notes musicals. Gràcies a aquest eyeborg, creat l’any 2004 (en la seva primera versió) per ell mateix i Adam Montandon, en Neil ha desenvolupat una nova manera de percebre el món. Ara té la capacitat d’escoltar els colors i s’ha convertit en un artista visual i un compositor únic que vertebra totes les seves obres a partir d’això, del color. És una combinació perfecta per poder desenvolupar les disciplines que ha estudiat: música i belles arts. A més de realitzar projectes artístics o tecnològics, exposicions, concerts a partir dels colors d’una cara, actuacions escèniques i conferències, recorre les capitals d’Europa buscant les seves tonalitats cromàtiques dominants. Precisament ens trobem en un itinerari pel Barri Vell de Girona organitzat pel Centre Cultural La Mercè i descobrim, gràcies al seu desè tercer ull, que aquest entorn és turquesa tirant a verd i groc ataronjat, que el so de les campanes de la catedral és blau i lila i que les famoses cases del riu sonen greus.

Aquestes que vénen són les paraules d’un noi que, quan era nen, es pensava que cada dia tenia un color, que les ciutats eren grises i que les persones eren blanques o negres; d’un noi que, quan va descobrir que no s’hi veia com els altres, es va rebel·lar contra el món vestint només en blanc i negre. Ara –ves per on–, el color és la seva forma de vida. Potser és que ha fet les paus amb aquest “no sé què” que ni els que veiem els colors sabem definir tan bé com ell. De nou, paradoxes de la vida.
 

Com se’t va acudir crear el dispositiu cibernètic que portes, l’eyeborg?
Jo estava estudiant composició musical a Anglaterra i vaig anar a una conferència on em vaig adonar que la tecnologia es podia fer servir per estendre els sentits o per crear sensacions noves. A la conferència es va parlar d’una jaqueta que et permetia detectar una presència al darrere perquè tenia incorporats uns sensors de moviment. Vaig pensar que era com tenir un tercer ull a l’esquena i vaig preguntar si es podia crear un ull per què jo pogués percebre el color. La resposta va ser que sí i així va ser com va començar el projecte.
 

Així de fàcil?
Sí. A més, vam trigar molt poc a fer-lo realitat, perquè la tecnologia implicada és molt simple. El que és estrany és la manera com la utilitzo.
 

Hi ha algú més que porti un eyeborg?
De manera permanent, no, però he anat repartint ulls electrònics per diferents llocs. A Equador, per exemple, vaig donar ulls a un grup de cecs; al Tibet, també... De fet, a Internet es pot trobar com construir un eyeborg, de manera que segurament hi ha gent que en té un i jo no ho sé. Ara bé, que jo sàpiga, no hi ha ningú més que el porti de manera permanent al cos.
 

Tu ets l’únic ciborg que existeix al món, doncs, i el teu passaport també ho diu, tot i que no ho vas tenir fàcil, oi?
No. El govern britànic em va prohibir renovar el passaport perquè duia un aparell electrònic a la foto, i vaig haver de justificar que no era un aparell electrònic, sinó una part del meu cos. El meu metge em va haver de fer un certificat dient que el duia 24 hores al dia i que em considerava un ciborg.
 

Com et va canviar la vida en el teu pas d’home a ciborg?
És una altra vida. Des que em vaig posar l’eyeborg de forma permanent, el meu cervell ha creat un nou sentit i m’ha fet canviar a mi i la meva manera de veure l’entorn. Ara tot sona. És com si visqués dins d’una composició musical.
 

I no t’atabales? Com t’hi has acostumat?
De la mateixa manera que un nen petit s’acostuma a veure els colors i els va aprenent. A mi em va passar el mateix, però, és clar, als 20 anys. Al principi tenia maldecaps, perquè rebia molta informació nova, així que vaig començar amb només sis colors. Quan els maldecaps van marxar, em vaig acostumar a escoltar tots els altres, tot i que de vegades no sé si es tracta d’un color o d’un so real. Aquesta confusió l’he tingut sempre, sobretot quan feia servir cascs, però ara que escolto els colors a través de l’os, la diferència és més clara, perquè la freqüència del so m’entra per les orelles i el color de la teva cara, per exemple, m’entra per l’os.
 

Com ho fas per què l’ull no et soni quan dorms?
Tanco el llum i ja està, perquè ni el blanc ni el negre sonen. Per això el meu cuarto de dormir és cromàtic, no té color. El sostre és tot blanc. I, si dormo a un altre lloc, tanco bé el llum i no deixo entrar la claror, perquè, si no, al matí, de seguida que entra el sol ho començo a notar. És com un despertador.

 

 

No vas saber que tenies acromatòpsia fins als 11 anys! Com te’n sorties?
A mi em deien que era molt daltònic. Jo em pensava que confonia tots els colors, però que els veia, i resulta que no. Quan vaig saber el que em passava, vaig viure entre un xoc i un alleujament, perquè ja em podia explicar el que tenia, però, de cop, va créixer dins meu el misteri de saber què és el color. És molt estrany que et diguin que hi ha una cosa entre un objecte i els teus ulls i que tu no la puguis veure. En certa manera, és com si et parlessin d’esperits.
 

Des d’aleshores, quina ha estat la teva relació amb el color?
D’amor-odi constantment, i segueix així, perquè, per a mi, el color no està relacionat amb la bellesa, sinó que és quelcom misteriós i punt. Jo no diria mai: “Que bonic que és el color!”. En tot cas diria: “Que interessant que és el color!”.
 

Et pots imaginar com hi veiem nosaltres (els que percebem el color, vull dir)?
Imagino que, per a vosaltres, tot és més caòtic, perquè us arriba un munt d’informació visualment. Per tant, em costa entendre com, realment, podeu veure-hi bé.
 

De fet, no hi devem veure prou bé... Tu ets molt més precís en la descripció dels colors.
Perquè vosaltres veieu el color com si fos una sola cosa, quan, en realitat, són tres: el color, la llum i la saturació. El fet que jo rebi aquesta informació a través de tres canals per separat, em fa poder ser més específic. A més, la humanitat té la idea que el color només es pot percebre a través dels ulls, i això és fals. El color es pot percebre mitjançant tots els canals, i, segurament, per canals molt millors que la vista. Jo crec que l’oïda, per exemple, és molt millor. Nosaltres podem diferenciar centenars de persones pel seu to de veu, quan ens truquen, però molta gent no sap el color exacte dels ulls dels que coneix.
 

Tens colors preferits?
Sí, el color albergínia, que és molt agut, i el vermell, perquè sona molt greu i és el primer que vaig escoltar. Em porta bons records...
 

A través de quin objecte el vas escoltar, el vermell?
A través d’un plafó per enganxar informació que hi havia a una paret de la universitat.
 

Durant tot el temps que fa que portes l’eyeborg, has comptat amb l’assessorament d’algun metge?
Hi ha hagut diferents metges que m’han anat mirant, però, com que m’he mogut molt de lloc, no he tingut un seguiment correcte. Aquest any segur que el farem, perquè la instal·lació permanent que porto passarà a ser un implant a través de la perforació del crani, on hi entrarà el so directament.
 

L’eyeborg no deu ser gaire amic de l’aigua...
Si plou, no passa res, i per rentar-me el cap, el giro. El que no puc fer –i no faig des del 2004– és submergir-me ni nedar per sota de l’aigua.
 

Se’t trenca sovint?
Aquest és el desè ull que porto. Es fan malbé perquè la tecnologia no està acostumada a estar engegada 24 hores al dia ni a anar pel carrer. Se m’han trencat, se m’han espatllat i, fins i tot, se m’han congelat. Però, des que no vaig amb l’ordinador (ara porto un xip), em dura molt més.
 

La tecnologia te la fas tu?
No, sempre ha anat evolucionant i he buscat algú que me la faci. Abans, per exemple, portava un ordinador amb un programa informàtic. Me’l va fer un noi que vaig conèixer fent autoestop. El segon eyeborg el vaig fer amb un informàtic que vaig conèixer a Eslovènia, i, pel tercer, vaig posar al Facebook: “Algú sap crear xips?”. Un amic d’un amic em va respondre i me’l va fer. Va ser el seu projecte de final de carrera i li van posar matrícula d’honor!
 

És difícil, per a un ciborg, conviure amb humans?
Per entrar a un local on hi ha guardes de seguretat sempre tinc problemes. Em miren malament, em demanen explicacions i, quan les hi dono, es pensen que em ric d’ells i em fan fora. Sovint a les esglésies tampoc em deixen passar, o als cinemes es pensen que vull gravar la peli per piratejar-la. Però ja m’hi he acostumat, perquè m’ho trobo a qualsevol país. El que em fa sentir més malament és, precisament, fer sentir malament els altres, perquè creuen que estic fent alguna cosa il·legal.
 

Entre d’altres coses, fas retrats sonors. Cadascú sona diferent?
Cada cara té quatre notes dominants i no sonen mai igual. Fins i tot he comparat bessons i no ho són mai, d'iguals. De fet, no tenim ni els ulls del mateix color, i no hi ha una pell blanca i una negra, sinó que tots som taronges; més clars o més foscos, però taronges.
 

Quines cares recordes que sonin bé?
La de la Nicole Kidman i la del príncep Carles. I els ulls d’en Jordi Pujol. I els llavis d’Antoni Tapias, que s’assemblaven molt als de Woody Allen.
 

També recorres Europa buscant els colors de les capitals. Quines ciutats t’han sorprès més?
Oslo sona molt bé, com Reykjavík. No m’esperava detectar tants colors a capitals nòrdiques! Va ser una gran sorpresa per a mi.
 

Has detectat espais que als que hi veiem en color ens agradin molt i a tu no, o a la inversa?
Els paisatges naturals són molt avorrits, sonorament parlant, però un supermercat o un descampat de brossa són genials, igual que veure com passen els cotxes per l’autopista, o mirar la gent que camina al teu davant.
 

Fins i tot has creat una fundació...
Sí. Des que em vaig posar l’ull electrònic he anat rebent molts correus de gent que vol estendre els seus sentits, capacitats o percepcions, i vaig decidir crear una fundació que ajudi les persones a convertir-se en ciborgs.

 

Entrevista publicada al número 20 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top