0 items
El meu compte

Una estona amb Núria Roura: “La base de qualsevol dieta ha de ser l’amor i el respecte cap a un mateix”

La Núria Roura és de Vic, celebra el seu aniversari el 8 de setembre (enguany en fa 32) i té una veu dolça i fràgil que fa conjunt amb el seu aspecte. Però ja se sap que, de vegades, les aparences enganyen. Aquest és el seu cas, perquè, de fràgil, la Núria no en té res, ans al contrari. A còpia d’experiències i tràngols, s’ha convertit en una persona forta, segura i decidida, d’aquelles que inspiren i encomanen entusiasme pel que fa. És l’exemple personificat dels que aprenen a transformar els obstacles en reptes i oportunitats, i dels que no els fa res fer i desfer fins que troben el seu lloc al món. Tant és així que, gràcies a haver patit durant anys el conflicte amb el menjar, va fer el salt des de les entranyes del món del cinema i la televisió cap al sector de l’alimentació saludable. Ara és coach nutricional amb una missió ben clara: aportar una mica de llum a les persones que estan passant per algun moment crític amb l’alimentació i amb elles mateixes, ajudar-les a trobar el seu propi camí perquè visquin bé, amb salut, amb energia, amb felicitat, amb pau i tranquil·litat i sense pors ni culpabilitats. Sap de què parla, perquè ella s’ha passat la infantesa i la joventut sentint-ne. Fins que va dir prou.

Amant de la cuina saludable, energètica i nutritiva, ha estat formada al centre més important del món en matèria de nutrició i lidera el que ha anomenat “Revolució SEN”, tot i que no es considera abanderada de res. Ho fa perquè és el que creu i el que sent, i perquè sempre l’ha mogut la necessitat interior d’ajudar els altres. A la primera persona que va ajudar amb l’alimentació va ser a la seva mare, i diu que només per això ja ha valgut la pena el seu canvi de rumb.

El que proposa la Núria no són dietes dures ni restrictives, d’aquelles que et fan infeliç, sinó que treballa amb les sensacions i la consciència de les persones per aconseguir canvis globals que van molt més enllà de l’alimentació. Els seus programes de coaching nutricional són l’inici d’un camí que porta a estimar-se, cuidar-se i respectar-se; una altra història.

Realitza sessions individuals o grupals sense oblidar la comunicació i la divulgació als mitjans i a les xarxes, on és molt activa. També ha publicat llibres i protagonitza xerrades i tallers per fer d’altaveu i ensenyar uns bons hàbits de vida.
 

Hem sentit a parlar de la figura del coach; del coach nutricional, no tant. En què consisteix la teva feina?
Ajudo les persones a fer canvis en el seu estil de vida i en la seva alimentació, i ho faig de manera progressiva, fàcil, divertida (amb vídeos, inspiracions, exercicis, materials, receptes, lectures...) i ajustada a les seves necessitats individuals. L’objectiu és que, quan acabin el programa de coaching (de tres o sis mesos), es coneguin suficientment i tinguin eines per volar soles durant la resta de les seves vides.
 

Paradoxalment, ha estat el conflicte amb el menjar el que t'ha portat a dedicar-te al sector de l’alimentació saludable.
Si. A mi sempre m’ha fascinat aquest tema i m’ha agradat saber per a què serveix cada aliment, però aquesta curiositat va coincidir amb un període de la meva vida en què era adolescent i la meva família estava passant moments difícils (el meu pare es va posar molt malalt, la meva àvia tenia càncer...). Amb tot plegat, vaig caure en una mena de depressió. El menjar no se’m posava bé i vaig començar a aprimar-me i a no acceptar la meva feminitat. No m’acabava de sentir còmode, ni amb el meu cos ni amb el menjar i, finalment, vaig caure malalta. He estat així quasi 15 anys, en permanent conflicte amb mi mateixa, amb el menjar i, en definitiva, amb la vida.
 

Quan vas aconseguir canviar de rumb?
Quan em vaig dir a mi mateixa que ja no volia ser la Núria que m’havia creat: dubtosa, insegura, sense feminitat, sense necessitat de dormir ni de menjar... Semblava un autòmat. Va arribar un moment en què no em va estar bé aquest rol; volia canviar l’etiqueta que duia, volia tornar a sentir, volia tornar a tenir vida, perquè estava morta en vida.
 

No vas canviar només la teva relació amb el menjar, sinó que també vas canviar de feina, perquè abans havies estudiat comunicació audiovisual i treballaves d’ajudant de direcció fent rodatges per al cinema i la televisió. Quin gir!
I tant! A mi m’agradava, i era feliç, però hi havia punts que no m’encaixaven, com el fet de no poder seguir uns hàbits saludables. Sempre havia dit que algun dia em dedicaria a quelcom relacionat amb el meu estil de vida (aleshores era vegetariana), però em pensava que m’arribaria més tard, cap als 40 anys.
 

Com vas anar a parar rere les càmeres?
A mi m’atreia molt la psicologia, però no ho vaig acabar estudiant per dos motius principals: un, perquè m’havien informat que s’havia de fer estadística, i no em venia gens de gust; i dos, perquè tothom em deia que, tal com era, me n’aniria a casa amb els problemes dels altres. Així que, al final, em vaig deixar portar. De cop i volta, em vaig trobar una persona que estudiava cinema i em va semblar genial. De petita sempre deia que volia ser actriu, perquè havia viscut el món del cine a casa mateix, però desconeixia que m’hi podia dedicar des d’un altre vessant, i vaig acabar estudiant comunicació audiovisual.
 

Què et va impulsar a fer el canvi cap al coaching nutricional?
Fa un parell d’anys me’n vaig anar de vacances amb la meva amiga de tota la vida, que és d’aquelles persones que em coneix a la perfecció (i no té res a veure amb el món del cine). En aquell viatge, em vaig apartar de tot i vaig estar en contacte amb la naturalesa més pura. Allà vaig percebre unes vibracions diferents. Quan vaig tornar, no podia parar de plorar. Em vaig adonar que tenia una vida muntada que no em feia feliç, que no tenia projectes propis, i que només estava bé quan em trucaven per anar a treballar. Sentia que no era propietària de la meva vida. En aquest procés, una altra companya em va parlar d’un coach, i li vaig preguntar a una altra amiga què pensava que jo podria fer bé, al marge de dedicar-me al món del cinema. Va sortir la psicologia i l’alimentació i el fet d’ajudar els altres. De cop, se’m va encendre una llumeta: vaig recordar que, en una ocasió, una noia que havia conegut per Internet m’havia explicat que estudiava health coaching. M’hi vaig tornar a posar en contacte, vaig mirar el web de la seva escola i, finalment, m’hi vaig apuntar. Em vaig adonar que el coaching nutricional aglutinava tot el que a mi m’interessava: la nutrició, la psicologia, el fet de poder ajudar els altres, les planificacions, els consells... Ara sí que tenia la possibilitat de crear la meva pròpia empresa, una empresa que estigués lligada al meu estil de vida.


Vas estudiar a l’Institute for Integrative Nutrition, de Nova York, que és el centre més important del món en aquesta matèria, des d’on integren totes les teories nutricionals hagudes i per haver. N'hi ha una millor que una altra?
A mi me’n van ensenyar més de cent, cadascuna amb les pertinents evidències científiques que li donen suport, però crec que no hi ha una dieta ¬–¬ni una teoria– ¬¬més bona que una altra, sinó una dieta més adequada que una altra per a cada persona i per a cada moment de la seva vida. Cal tenir en compte molts factors: els avantpassats, el grup sanguini, la condició física, l’edat, el lloc on vius, la feina que fas, etcètera. El més important és entendre els aliments en la seva globalitat, conèixer l’energia que aporten i, sobretot, escoltar-se un mateix.

 

“No hi ha una dieta –ni una teoria– més bona que una altra, sinó una dieta més adequada que una altra per a cada persona i per a cada moment de la seva vida”

 

Vols dir que hem d’anar canviant de dieta al llarg de la vida?
Si, de la mateixa manera que no ens vestim igual a l’hivern que a l’estiu, hem d’anar fent modificacions en la nostra dieta, mantenint-nos sempre dins els paràmetres d’una alimentació saludable i considerant els aliments que se’ns posen millor.
 

Com es fa per escoltar-se un mateix, per connectar amb allò que realment se’t posa bé?
Amb un exercici inicial tan simple com elaborar un diari d’aliments on hi digui què menges, com et senties abans de menjar-t’ho, com t’has sentit després (físicament i emocional)...
 

Ha de costar molt!
La gent viu molt desconnectada de sí mateixa. Sovint ni tan sols recorda el que ha esmorzat. No sabem menjar. Ni tan sols sabem mastegar. Engolim. Però, a menjar, se n’aprèn. Sempre dic que, en lloc de coaching nutricional, podria dir que faig programes de reeducació alimentària.

 

“No sabem menjar. Ni tan sols sabem mastegar. Engolim. Però, a menjar, se n’aprèn”

 

Les dietes estan relacionades amb la duresa i les restriccions. Són condicions indissociables?
No! Els programes de coaching són justament el contrari. Requereixen temps i dedicació, una actitud proactiva, però t’ho has de prendre com quelcom divertit. La gent que realment s’implica en els meus programes, fa un canvi brutal que va molt més enllà de l’alimentació.
 

Hi ha alguna premissa bàsica que calgui complir?
La base ha de ser l’amor i el respecte cap a un mateix, perquè, sense això, per més dietes que facis, no aconseguiràs res. Cal prendre’s el programa de coaching com l’inici d’un camí que et serveixi per començar a cuidar-te i a menjar allò que realment se’t posa bé, que et dóna bona energia i que contribueix a que tinguis una pell bonica i un cabell lluminós. En definitiva, com l’inici d’un camí que et fa feliç. Es tracta de començar a mantenir una altra relació amb tu mateix i amb el menjar, de viure la millor versió de tu, la que et permet estar bé amb tu mateix i amb els altres i tenir pensaments positius.
 

Mengem més del que necessitem?
I tant! Mengem en quantitat. Hauríem d’aprendre també a desgranar la gana emocional de la real.
 

...Gana emocional?
És la que ens impulsa a menjar, no perquè el cos ens estigui demanant aliment i necessitem aportar-li nutrients, sinó perquè estem abocant en els aliments unes emocions determinades. De la mateixa manera, també podem parlar del no-menjar emocional, que sorgeix quan ens trobem davant d’una qüestió emocional no resolta i ho paguem amb el menjar. Literalment, pots engolir aliments perquè abans t’has engolit unes paraules que no has estat capaç de dir.

 

“Literalment, pots engolir aliments perquè abans t’has engolit unes paraules que no has estat capaç de dir”

 

El que dius o deixes de dir està relacionat amb la teva alimentació?
Tot està relacionat. Som el que mengem, perquè el que mengem va a la nostra sang; de la nostra sang, passa als nostres òrgans, i dels nostres òrgans, a les emocions (perquè òrgans i emocions estan totalment lligats). Però també som el que sentim, el que pensem, el que diem... Els pensaments negatius, per exemple, ho converteixen tot en àcid, fan un organisme àcid. I no només això, sinó que el comportament que tens amb l’alimentació, el tens amb tota la resta, a la vida. Si tu, de tant en tant, t’afartes de menjar de forma compulsiva, segurament també faràs despeses sobtades de diners o quelcom similar. Menjar d’una determinada manera és una posició que prens, una filosofia de vida.
 

Existeixen els aliments prohibits?
No m’agrada dir aquesta paraula, perquè no es tracta tant de tenir presents els aliments que no ens convenen, com de saber tots els que podem menjar: verdures, fruites, cereals, llegums, llavors, fruits secs, algues... Ara bé, si vols tenir una bona salut, evita, sobretot, els sucres refinats (el sucre blanc; el sucre moreno, que és sucre blanc tenyit, i els edulcorants artificials, com l’aspartam, l’alitol i tots els que acaben en “–osa”) i tots els falsos aliments, que són els processats i els envasats. Al final, si t’estimes a tu mateix i vols el millor per a tu, deixaràs els aliments que et fan mal, el que passa és que tenim afecció a determinats productes, perquè ens provoquen addicció.
 

Si haguessis de ser un aliment, series...
Una pastanaga! En menjo molta. M’agrada perquè és estilitzada i dolça, i té dos colors molt potents que representen molt bé l’energia dels aliments. La part verda, la que sobresurt, seria el el ying, i la part taronja, la que viu a sota terra i fa arrel, el yang. A més, la pastanaga te la pots menjar de moltes maneres (crua, escaldada, bullida, al forn...); fins i tot pots aprofitar les seves fulles en un batut.

 

“Els pensaments negatius ho converteixen tot en àcid, fan un organisme àcid”

 

Tu lideres el que anomenes “Revolució SEN”. De què es tracta?
La dieta SEN és una dieta saludable, energètica i nutritiva. Saludable, perquè inclou verdures, llavors, cereals...; energètica, perquè es tracta d’aliments que proporcionen energia en lloc de robar-la (quanta gent hi ha que acaba de menjar i no es pot ni moure?, o que es lleva cansada?), i nutritiva, perquè els aliments que la composen estan carregats de nutrients, al contrari del que succeeix amb els processats, que no en tenen cap.
 

No estem parlant ni de vegetarianisme, ni de veganisme, ni de crudiveganisme...
No, es tracta de menjar el que ens faci sentir bé i ens doni salut, sense etiquetes que no ens deixin sortir-nos de la “norma” de per vida. Això no té sentit. Hem de menjar el que ens demani el cos i respectar-ho, sempre seguint uns paràmetres bàsics: la qualitat i els aliments ecològics i sostenibles. És a dir que, si et teu cos et demana carn, no l’has d’evitar, sinó comprar-te-la de qualitat i ecològica.

 

“Si vols tenir una bona salut, evita, sobretot, els sucres refinats i tots els falsos aliments, que són els processats i els envasats”

 

Els supermercats i les grans superfícies les veurem poc, doncs, si fem la dieta SEN.
Jo no hi compro res, perquè la gran majoria de productes que hi ofereixen no alimenten; serveixen perquè engolim “coses” que no tenen cap mena de nutrient.
 

Fer un àpat fora de casa es converteix en un problema?
No ho ha de ser, en absolut. Tu pots triar on vols anar i, si cal, trucar abans a l’establiment per dir el que menges o, fins i tot, dur-te unes torradetes a la bossa, o el que creguis convenient. I també pots fer alguna excepció de forma puntual. Si la fas perquè tu ho has triat així lliurament, de forma conscient, no has de tenir cap remordiment. No passa absolutament res. No hem de ser inflexibles ni rígids, perquè la rigidesa provoca estrès. Per a mi, hi ha una regla d’or, la del 80%-20%. El 80% correspon al que menges de forma habitual, a casa, que ha de ser saludable, natural i adequat a tu, i el 20% correspon a la resta, dins d’uns límits.

 

“No hem de ser inflexibles ni rígids, perquè la rigidesa provoca estrès”

 

I com es batalla contra els que no t’entenen?
Primer de tot, tenint molt clar per què menges el que menges i, després, anant amb el cap ben alt. Ningú s’ha d’amagar de res, perquè la teva salut i la teva felicitat són innegociables. Si tu estàs content i orgullós del que menges, no has de tenir cap problema ni cap por. Que la gent digui el que vulgui. Tothom és lliure de triar el que vol menjar.
 

Tres o cinc àpats al dia?
Aquesta és una qüestió molt personal. Sota el meu punt de vista, cal menjar si tens gana, sense forçar-te, tenint en compte que, al cap de cinc hores d’haver fet l’últim àpat, el cos té una baixada de glucosa de manera natural; per tant, estar-se més de cinc hores sense menjar no és recomanable perquè pots tenir una hipoglucèmia i, després, et menjaries un bou. Si ens posem a l’altre extrem, tampoc caldria menjar amb menys de dues hores i mitja entre àpats, però això dependrà del que hagis pres a la darrera ingesta.

 

“Els aliments són la millor medicina que hi ha”

 

I què me’n dius, dels horaris que seguim?
Això no ho fem gens bé. Hauríem d’esmorzar després de llevar-nos, dinar entre les dotze i les dues i sopar, com a màxim, a les set de la tarda, perquè, a les nou del vespre, el nostre cos comença a segregar melatonina per poder descansar i, a les deu, el fetge posa en funcionament el seu procés de neteja i desintoxicació, que no pot fer mentre li estiguis donant aliment. Per això molta gent es lleva sense energia, perquè sopa tard i el seu fetge no descansa.
 

Quin era el teu plat preferit, quan eres petita?
M’agradaven molt les llegums: els cigrons, les mongetes, els pèsols amb patates... De vegades, encara truco ma mare perquè me’n faci.
 

I ara?
Espaguetis de carbassó amb verduretes i llavors. En sóc molt fan.
 

Deixa’ns un missatge final per als nostres lectors i les nostres lectores.
Que es pot viure amb salut, amb energia i amb alegria; es pot viure sense problemes digestius i anant bé de ventre. Que ningú es cregui que no és possible. Que ningú s’acostumi a viure amb dolor. Moltes patologies tenen solució gràcies a l’alimentació, fins i tot malalties que et fan creure que són cròniques, perquè els aliments són la millor medicina que hi ha.

 

Entrevista publicada al número 31 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top