0 items
El meu compte

Una estona amb Sílvia Soler

Petons de diumenge. Aquest és el títol de la seva última novel·la, una obra que ha estat dotada amb un dels guardons literaris de major prestigi: el Prudenci Bertrana. L’autora? Sílvia Soler Guasch, una figuerenca de cor establerta a Badalona (nascuda el 5 d’octubre de 1961), que ha sabut usar la seva gran capacitat de fantasia per fer el que més li agrada: escriure.

Mare de dos nens i germana d’un noi i una noia (un dels quals és el televisiu Toni Soler), Sílvia Soler és periodista de professió i, durant dues dècades, ha compaginat la seva feina als informatius de Catalunya Ràdio amb la faceta d’escriptora, a la qual es dedica plenament en l’actualitat.

Podríem dir que, amb Petons de diumenge, Sílvia Soler ha redescobert al lector la seva forma més natural d’escriure, el seu estil més propi; hi ho ha fet a través d’una història -sorgida a partir d’una anècdota materna- que fa un tribut als milers de dones del temps de la dictadura, dones que van fer mans i mànigues per intentar ser felices en un entorn hostil i repressor on estimar-se era pecat. La resta, us la deixem en l’aire perquè la descobriu vosaltres mateixos/es. De moment, gaudiu de la conversa que hem mantingut amb aquesta dona tan enèrgica que porta a la sang l’ofici d’escriure.
 

Permet-me que, com a figuerenca que sóc, faci referència, abans de res, al teu lloc de naixement, que també és Figueres...
Efectivament. Tot i que fa 25 anys que resideixo a Badalona, els tres germans (els pares i els avis també) som figuerencs, el que passa és que, per qüestions de feina del pare, ens anàvem traslladant d’un lloc a un altre, però la meva mare va voler tenir els fills a Figueres. La veritat és que me’n sento molt, de figuerenca, perquè hi he passat molts estius, Nadals i Setmanes Santes de la meva vida. En tinc records molt entranyables, tot i que ara, d’ençà que no hi tenim casa, hi vinc menys.
 

Sílvia, sempre havies pensat que series escriptora?
No. La veritat és que mai vaig creure que seria possible que em dediqués a escriure de forma més o menys exclusiva, tal i com estic fent ara. Com que sabia que el món de la literatura era molt difícil, vaig estudiar periodisme, que era el que més s’assemblava al que m’agradava, i, de fet, la meva ocupació principal durant ben bé 20 anys va ser el periodisme, a Catalunya Ràdio, sobretot. Ara, els últims quatre o cinc anys, he pogut deixar la ràdio d’una manera fixa (tot i que faig col·laboracions) i m’he pogut dedicar a escriure gairebé en exclusiva.
 

La tradició familiar hi ha tingut molt a veure? Ho dic per la teva mare, pel teu germà...
Mira, quan jo era petita i adolescent, la meva mare escrivia, tot i que no ho feia professionalment. Ella es dedicava a l’ensenyament i a la família, i escriure era, més que res, una afició. Almenys jo no vaig créixer amb la concepció de tenir una mare escriptora. El que sí et puc dir és que vaig néixer en un ambient que sentia una absoluta adoració pels llibres i per la literatura, i on es rebien amics i amigues que tenien relació amb el món de les lletres. Després, el meu germà, tot i que és historiador de carrera, és periodista d’ofici, i, en realitat, està molt relacionat amb el fet d’escriure. L’única que no s’hi dedica és la meva germana, que treballa en el camp de l’ensenyament, com la meva mare.
 


Bé, vingui d’on et vingui aquest amor per les lletres, la realitat és que acabes de guanyar el premi Prudenci Bertrana...
Sí. La veritat és que no m’ho hagués imaginat mai. Ha estat una de les coses més boniques de la meva vida, perquè he estat molts anys escrivint d’una manera molt forçada, és a dir, sense poder-m’hi dedicar completament, i aquest premi és, d’alguna manera, una recompensa (Aquesta novel·la, però, l’he pogut treballar amb calma i amb molta intensitat). De fet, encara estic aclaparada, perquè el Prudenci Bertrana l’han guanyat figures de gran prestigi que admiro molt.
 

Què ha representat per a tu guanyar aquest premi, doncs?
Et diria que, per a mi, guanyar aquest premi ha estat important per poder desviar l’atenció dels mitjans i del públic en general cap a aquesta novel·la tan diferent dels meus dos últims llibres, perquè reflecteix realment la meva manera d’escriure.
 

Vols dir que et sents més còmode amb la novel·la?
Si. Del 39+1 i el 39+1+1 n’estic molt contenta (no en renego en absolut), perquè van tenir molt èxit comercial. Van ser un encàrrec que em van fer i jo no sabia si me’n sortiria, però van anar molt bé i, a més, m’ho vaig passar bomba escrivint-los, però també crec que, arrel de l’èxit d’aquests dos llibres, em van etiquetar. En canvi, amb Petons de diumenge he pogut arribar a gent que potser només em coneixia pel 39+1, i això em semblava una mica injust.
 

I com ho vas celebrar?
Ho vaig celebrar la nit que es van lliurar els premis, que va ser una nit fantàstica, perquè tot va sortir molt bé i la meva família em va poder acompanyar, i, després, a casa, amb un sopar familiar. De fet, encara ho estic celebrant, perquè m’arriben moltes felicitacions. Estic molt contenta.
 

Queda clar que 39+1 i companyia i Petons de diumenge són creacions molt distintes, però, en totes, la dona hi té un paper important...
Sí, la dona sempre ha estat present en el que he escrit, el que passa és que, aquesta vegada, n’he parlat amb un altre to. Suposo que és per la meva tendència natural, perquè és més difícil posar-te a la pell de l’altre gènere. De totes maneres, penso que, en literatura, el que interessa són els personatges, els sentiments i, en definitiva, tot allò que expliques.
 

És cert que Petons de diumenge està inspirat en la història de la teva mare?
En certa manera, sí. La primera idea d’escriure el llibre va sortir d’una conversa que vaig tenir fa molts anys (dotze o tretze) amb ella. A mi m’agradava molt que m’expliqués històries, i, una vegada, em va explicar que, als anys 50, cada cop que les parelles es feien un petó s’havien d’anar a confessar, així que la meva mare i el meu pare van decidir guardar els petons una mica més llargs pels diumenges. No ho sé..., és una anècdota que em va semblar molt tendra i molt significativa, perquè la devien viure moltes dones de l’època.
 

Per acabar, en aquest número fem una especial menció del Carnestoltes (per raons òbvies). A tu t’agrada?
No m’agrada gens; ni disfressar-me ni viure’l. Per a mi, implica una feina poc justificada, perquè no m’agrada l’ambient que es crea.
 

Ja en som dues!
De debò? La veritat és que estic descobrint que hi ha moltíssima gent que no li agrada.

 

Entrevista publicada al número 3 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top