0 items
El meu compte

Una estona amb Txarango: "Les idees són el que poden amb tot"

Fa tres anys que van dir “sí, vull!”. Després d’haver viscut diverses experiències musicals (exitoses però preses com un entreteniment), decideixen plantar-se i apostar fort. Caminar per la corda fluixa però ferms. Volen intentar viure del que els fa més feliços: la música, però fer-ho seriosament, convertint-la en la seva professió sense saber si ho podrà acabar essent. Fan les coses diferents. Sempre les fan diferents, a la seva mida, buscant solucions enlloc de creant problemes. Si no, no serien Txarango. El 2010 enregistren un parell de temes (just el que els permet l’economia) i comencen una gira: Welcome to Clownia. De cop, la màgia. A l’altra banda de l’escenari, la família es fa cada cop més nombrosa. La gent connecta a l’instant amb el seu missatge positiu i festiu, creat entre el Ripollès, Osona i la Garrotxa. El públic materialitza el seu circ imaginari construint una estètica que fa Txarango, que lliga a la perfecció amb la seva proposta musical: notes mestisses vertebrades pel reagge. Ells no paren, ni a dalt ni a baix de l’escenari. Són com una petita empresa artesanal en plena efervescència. No s’imaginen que això només és el principi.

No és fins al 2012 que poden tornar al seu públic tot el caliu dels aplaudiments rebuts. El primer disc de Txarango surt al carrer un dia marcat al calendari, el de l’inici de Carnestoltes. Es diu Benvinguts al llarg viatge i es pot descarregar a través del propi web del grup. No volen barreres que destorbin, volen arribar a tothom. I ho fan. En tan sols 24 hores més de 5.000 persones es descarreguen el disc.

Ja ha passat un any, i a l’abril tanquen gira al Palau de la Música amb totes les entrades venudes des de fa mesos per continuar el seu viatge arreu de l’estranger. Estan vivint un somni fet realitat fruit la de il·lusió, la feina ben feta i l’agraïment etern. És la història increïble dels Txarango.

Parlem amb dos dels seus vuit components: amb la veu, Alguer Miquel, i el piano, Sergi Carbonell Hipi. Amb gent així, tan ella, tan senzilla, tan enamorada de la vida, tan agraïda... dóna gust creuar-se.
 

Heu començat bé el 2013. Amb triple Premi Enderrock: al grup revelació de l’any, al millor disc i al millor directe. Us creieu el que us està passant? (Riuen).
Alguer: Per força, perquè ho vivim. Però, si fa un any ens ho expliquen, no s’ho creu ningú. Això és com un somni!

Sergi: Ens vam plantejar posar-hi tota l’energia i fer-ho el millor possible, però les expectatives que teníem s’han superat. No n’acabem de ser conscients del tot, perquè portem un ritme de feina brutal i, de vegades, no podem ni gaudir del que ens està passant. El dia que ens aturem una mica i mirem enrere, al·lucinarem.

A: Sí, aquest Nadal hem parat uns dies i ens n’hem adonat una mica.
 

La vostra és una història de sort?
A: És tot alhora. Com diu en Marcel, el guitarra, la sort és com un tren que passa, però tu has d’estar preparat per agafar-lo, i t’ha d’agafar treballant. En aquest sentit, crec que partim d’un principi molt bo, perquè vam engegar aquest projecte amb moltes ganes i molta il·lusió. Era un moment de les nostres vides en què, o bé ens agafàvem la música com una feina, o ens començàvem a separar, perquè havíem acabat d’estudiar i cadascú començava a trobar la seva feina. Volíem veure fins a on podíem arribar amb un projecte musical que fos la nostra prioritat. Aquesta mentalitat ens va permetre agafar-nos Txarango com una professió quan encara no ho era, i això va ser molt important, perquè, el dia que ens van començar a anar bé les coses, nosaltres ja estàvem organitzats i preparats per posar-hi tota l’energia.

S: Hi ha molta gent que té grans projectes musicals engegats, que toca millor, que canta millor... La nostra sort ha estat que la gent ha connectat amb el missatge que transmetem. Ens sentim uns privilegiats i sabem que és una sort, però nosaltres hi hem posat tot el que s’hi pot posar, també.
 

Què estudiàveu?
A: Jo feia Història de l’Art a l’Autònoma, però no vaig acabar. Al cap d’uns dos anys d’haver començat, vaig passar una crisi i em vaig plantejar que havia nascut, m’havien assegut en una cadira i portava tota la vida fent com de màquina de recepció, menjant-me tot allò que em donaven. Tenia la sensació que a fora hi passaven més coses, i que me les estava perdent. A més, treballava entre setmana i els caps de setmana i no arribava enlloc. M’ho vaig replantejar tot, me’n vaig anar a Escòcia a aprendre anglès i vam pensar que era el moment de fotre-li canya a la música, perquè realment és el que ens fa feliços.

S: En Marcel i jo vam estudiar so.
 

Què li queda a Txarango del pis d’estudiants que teníeu al Barri Gòtic?
A: Molt! Txarango té molt de Barcelona, del mestissatge de Barcelona. Vam viure la ciutat de dalt a baix, amb tota la intensitat. Ens vam trobar vivint en un barri on era sorprenent que nosaltres fóssim catalans. Estava ple d’immigrants, d’una gent amb moltes idees i amb moltes ganes d’intercanviar coses. Això ens va posar davant d’una realitat amb la qual no ens havíem enfrontat mai. Ens va fer xocar amb nosaltres mateixos i aprendre dels altres.

S: En Marcel i jo hi vam viure. Veníem del Ripollès i, quan vam arribar a aquella ciutat, se’ns van obrir els horitzons. Cada dia sortíem al carrer a tocar, a compartir la música amb molta gent que n’estava fent. D’aquí ve el nom de Txarango. És un instrument peruà petit que en Marcel portava sempre a sobre. El vam agafar com a referència de la música al carrer.

A: De fet, encara no sabíem que acabaríem muntant un grup així. Potser això va ser la llavor. 


D’on surt aquest imaginari propi que teniu? Perquè us heu muntat un circ!
A: Hi ha coses de Barcelona que em van impactar molt, com la Makabra, una casa okupa on es va muntar una escola de circ. Funcionava d’una manera al·lucinant. La gent que hi vivia treballava allà, era un centre social i molts hi estudiaven. I tot havia passat de manera espontània! Tot això va desaparèixer quan els Mossos van entrar a Ciutat Vella amb motiu de la llei del civisme. De cop, tota aquesta ciutat tan alternativa, mestissa, de nit... que havíem conegut va desaparèixer davant nostre. Tot allò que havíem trobat fascinant es va apagar de cop. S’intentava que la gent no s’agrupés i es preparava una ciutat ordenada pels turistes. Vam passar a ser com turistes a la nostra pròpia ciutat. Tot va quedar despersonalitzat. En aquest temps d’impàs, quan vam sortir del pis i cadascú començava a fer la seva, ens vam adonar que tot allò que havia desaparegut ens havia afectat molt, i vam pensar que havia d’estar en algun lloc. Així que ens vam inventar una ciutat llunyana, utòpica, on hi vivia tota aquella gent. Es deia Clownia. És com un conte que ens va servir per situar-nos, armar-nos i intentar-ho explicar. És molt fort, perquè són coses molt nostres i la gent hi va connectar de seguida. El públic hi ha entrat i ha anat vestint una mica d’estètica a la història. Al primer concert que vam fer, tothom va venir pintat de pallasso! I nosaltres només havíem fet unes fotos on intentàvem explicar-ho! La gent ens estava mostrant que teníem un llenguatge propi del qual volia participar! Volien entrar dins del nostre conte! Llavors vam pensar que potser el lloc que expliquem és important.
 

Anàveu al circ, de petits?
S: Jo hi havia anat algun cop.

A: I tant! Tenim fotos teves al circ! (Riuen). L’altre dia vam estar amb el Tortell Poltrona i la seva dona. Ella va començar a fer-li preguntes a en Sergi i va localitzar unes fotos de quan era petit. Hi sortia en Sergi amb ells a dins del Circ Cric. Jo vaig al·lucinar, que se’n recordés! Ens va dir una cosa molt bona: que ho havíem fet millor que ells des del principi, perquè surt molt més a compte tenir un circ imaginari que un de real com el seu (Riem).
 

Teniu una estètica, però li doneu molta importància a les lletres...
A: Quan ens vam plantejar agafar-nos la música de debò, ens vam plantejar també el per què. Per què mentre hi ha gent que s’està fent grans preguntes sobre l’existència humana nosaltres decidim cantar cançons per entretenir? Vam decidir que, si ens volíem dedicar a la música, ho havíem de fer, però havíem de tenir alguna cosa important a dir. Ja que estàvem disposats a pujar a un escenari i a parlar més alt que els altres, havíem d’intentar que aquesta veu expliqués el que ens preocupa.

S: Ens hem adonat que tenim una responsabilitat molt gran a l’hora de pujar a un escenari, perquè hi ha molta gent que ens escolta.
 

Expliqueu el que us preocupa però sense ser destructius. És una opció escollida?
A: Sí, crec que és un cicle natural. De molt joves, amb altres grups, ja vam dir “no” a tot, i t’acabes plantejant que encara que aquesta societat t’agradi més o menys, tu en formes part, i allò que fas es viurà aquí. Vam pensar que la nostra participació havia de ser positiva, perquè dir que no és molt fàcil, i de coses dolentes ja n’hi ha moltes. Així que ens vam plantejar què podíem aportar rere la il·lusió de canviar el món. De fet, contínuament fem denúncies, però ho fem des de la positivitat, i això ens ha donat més força, perquè ressalta molt més.

 

Es passa gana intentant viure de la música?
A: Si. Ara sobrevivim, però abans de començar a sobreviure vam passar molt temps, quan érem al local escrivint cançons, que no teníem res i no sabíem si funcionaria.

S: Si, ara mateix podem sobreviure, però no ens dóna per a res...

A: Ningú viu amb un sou tan baix com el nostre. El que passa és que hem passat molt temps aprenent a viure sense diners. Els diners són un privilegi aliè i hem après a cobrir les necessitat bàsiques amb molt poc. La gent al·lucina quan sap que hi ha mig grup que viu junt. Ens diuen: “Us acabareu odiant!”. Però no hi ha una altra manera. Necessitem molta gent per omplir una nevera! Vivim molt diferent de la resta, però no ens importa, perquè ja sabíem que no anàvem a fer diners amb Txarango.

S: Tot i que la gent s’ho pensa. Em fa molta ràbia!

A: A mi no, perquè aquest és un problema de la nostra societat. La gent relaciona la sensació d’èxit amb l’èxit econòmic, i nosaltres ens sentim infinitament privilegiats i molt ben pagats amb l’èxit que tenim. Hem aconseguit el que volíem: que la gent s’estimi allò que fem. Per això crec que som infinitament rics, perquè estem vivint una història extraordinària que hauria de viure molta gent. Per a mi, l’aplaudiment són els diners més grans del món.
 

16 de febrer de 2012. Carnestoltes. Què us diu aquesta data? (Riuen)
A: És el dia en què vam penjar a Internet el nostre primer disc. Sempre estem inventant històries, perquè les idees són el que poden amb tot. Sempre has de pensar com donar importància al que fas.

 

Per què decidiu que es pugui descarregar gratuïtament?
S: Les dues primeres cançons que vam fer ja les vam penjar a la Xarxa i es van expandir ràpidament. La gent les va anar compartint i va ser una forma molt útil de donar a conèixer el projecte. Després, durant la gira Welcome to Clownia, la gent venia als concerts i només se sabia dues cançons. Portaven un any demanant-nos un disc i vam guardar els diners de la gira per poder-lo gravar. Volíem retornar tota l’energia positiva que ens havien donat.

A: Amb dues cançons ja vam connectar, i la gent que venia als concerts n’anava portant més i més. En un any, el grup es va anar fent gros concert a concert. El dia que vam treure el disc, hi havia tanta gent esperant-lo que vam saturar el web i tot. Va ser una bomba! O sigui, que hem fet el camí al revés forçosament per poder gravar el disc, i això ens ha permès guanyar-nos la gent en directe, plaça a plaça, i anar provant les cançons, anar-nos-hi casant, anar veient què connectava millor amb el públic. Vam poder anar treballant el disc amb la gent, encara que ningú se n’adonés. L’havíem de regalar per força, perquè hem tingut disc gràcies a la gent.
 

Amb les descàrregues que porteu ja seríeu més que disc d’or...
A: Sí, crec que en una setmana es van descarregar 20.000 discos, i ara n’hi ha 75.000! En canvi, si l’haguéssim posat a la venta seria molt més complicat aconseguir aquesta xifra, no pels diners, sinó perquè ho dificultes. Havíem d’eliminar totes les barreres entre la gent i la nostra música, fer que qui volgués escoltar Txarango ho pogués fer quan volgués i des d’on volgués.
 

Sou vuit al damunt de l’escenari. Com us distribuïu els papers?
A: Els papers artístics vénen donats per l’instrument que toquem. Hem intentat preparar un directe on tot el grup participi, tal com fem quan escrivim les cançons. Volem que tothom senti Txarango molt seu. Per això també cuidem el contacte amb la gent que ens escolta. Procurem que sigui molt directe, perquè nosaltres també hem estat a baix. De fet, tenim una norma: no marxar mai de cap concert sense haver vist la gent, perquè són ells els que fan possible aquesta història. Ells estan davant de la nostra actuació i nosaltres estem davant de la seva. És quelcom recíproc. Nosaltres els necessitem pràcticament més que ells a nosaltres.

 

 

A baix de l’escenari, com us organitzeu?
A:
Qui té més habilitat per fer una cosa és qui la fa. Ningú s’ho pensa, però som nosaltres mateixos els que portem la botiga virtual, fem els paquets a casa i els enviem. Un altre contesta mil correus electrònics cada dia, i un altre fa números per veure si podem anar a tocar a Londres o no. Som com una petita empresa molt artesanal. El fet que estiguem treballant tant darrera l’escenari és, precisament, el que ens permet viure els directes com els vivim.

S: Realment, els concerts tan sols són una petita part de tot el nostre projecte.
 

El 26 d’abril tancareu gira al Palau de la Música. Què passarà?
A: Volem portar Txarango a un espai diferent, perquè fem una música molt festiva, molt participativa, i el nostre lloc natural són les places, les festes majors, els festivals de música... Tot aquest any hem estat fent ballar el cul de les persones i tenim ganes de fer-los ballar el cap. Volem portar aquesta idea de carrer i de festa major a un lloc tan emblemàtic com el Palau, que és com la Casa Gran de la música a Catalunya. Estem intentant muntar un espectacle que permeti acomiadar aquest any natural que hem viscut. Fer-li un comiat digne.

S: És el tancament d’un cicle, just quan farà un any que vam iniciar gira a l’Apolo.
 

Que també vau omplir...
A: Sí, ens feia gràcia tocar-hi, i pensàvem agafar-nos-ho com una experiència. Dèiem que si érem 15 persones no passava res, però vam vendre totes les entrades i vam al·lucinar. A partir de llavors, hem anat superant totes les expectatives. Si fa dos anys ens diuen que amb les nostres cançons estarem tocant sols al Palau, programats dins del Festival del Mil·lenni i amb totes les entrades venudes no sé quants mesos abans, ningú s’ho creu.
 

I després, Europa us espera...
A: Si, estan sortint moltes coses. La gent ens demana si quan anem a fora també cantem en català, i no ens adonem que nosaltres també escoltem música en anglès, en francès i en molts altres idiomes. He de dir, però, que aquest dubte també el teníem nosaltres. No sabíem si ens entendrien, però la gent és molt receptiva, connecta i aprecia el nostre discurs. Això va ser com obrir una porta brutal i adonar-nos que el món se’ns havia fet gran de cop. Volem aprofitar aquesta oportunitat per viatjar.

S: De fet, després del Palau, no tornem a tocar més a Catalunya fins que fem un segon disc.
 

Quan serà això?
A: Volem fer un segon disc perquè tenim ganes que aquesta sigui una història amb recorregut, però ara, després que a Catalunya ens hagi vist tothom (hem fet 100 concerts en un any; o sigui, un cada tres dies), tenim la sensació que molta gent de fora ens vol conèixer, perquè ens arriben propostes d’arreu. És al·lucinant que ens estigui passant a nosaltres! Crec que aquests viatges seran la font d’alimentació per seguir escrivint, perquè estem vivint experiències molt noves. Ara ens toca conèixer món a través de la música, que no és com fer el turista, perquè t’espera una gent que es dedica a dinamitzar culturalment aquell territori i t’ho volen ensenyar tot. Tothom ho hauria de poder viure, també.
 

Després de tot plegat, sou els mateixos?
A: Si i no. Per exemple: a mi em costava molt fer una exposició oral a la universitat, i ara he hagut d’aprendre a contestar entrevistes, a fer conferències, etc. Són situacions amb les quals et trobes, ho has de fer, te’n surts i aprens. La gent creu que, com que et dediques a la música, tens facilitat per parlar en públic, i no és veritat. Recordo que el primer dia que vam anar a TV3 estàvem cagats. Ara bé, penso que hi ha coses que hem de cuidar per intentar no canviar: la il·lusió, la motivació, l’esforç... Mantenir viu Txarango ens porta tant esforç que és impossible que ens pugin els fums, perquè sabem el que ens costa. Toquem molt de peus a terra.

S: Mai som els mateixos, perquè cada dia afrontem reptes nous que ens ajuden a créixer com a persones. Tampoc sabíem massa com funcionava la indústria de la música. Ara som molt més grans i molt més forts com a persones.

 

Entrevista publicada al número 25 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top