0 items
El meu compte

Una fàbrica molt mona... i dolça com la regalèssia

Emblema de Badalona, al seu interior encara es produeix l’emblemàtic Anís del Mono de forma pràcticament artesanal, com en els seus inicis, a finals del segle XIX.

La fàbrica de l’Anís del Mono va ser fundada l’any 1870 pels germans Josep i Vicenç Bosch. Situada a Badalona, és una autèntica joia modernista que, avui en dia, es conserva tal com era fa gairebé 150 anys. El seu valor artístic i patrimonial, doncs, no és gens menyspreable. De fet, la fàbrica ha estat declarada Patrimoni Històric de Badalona, i l’edifici està catalogat com a Patrimonial, no Industrial. Per això actualment pot mantenir la producció d’anís sense incomplir la llei de costes.
 

Del consum propi al consum industrial d’anís

La producció d’aquest licor anisat es va iniciar el 1865, quan Josep i Vicenç Bosch, propietaris de negocis d’importació de cacau i tabac de les Amèriques, van comprar una petita destil·leria situada al costat de casa seva. La seva intenció no era cap altra que millorar la rendibilitat dels seus treballadors mitjançant el consum d’anís, produït per ells mateixos. La idea va resultar ser un èxit: el licor va agradar tant que van començar a comercialitzar-lo, primer a granel a la mateixa destil·leria, i més endavant en quantitats industrials. A poc a poc, el negoci va anar creixent, i els dos germans van ordenar la construcció del conjunt modernista de l’actual fàbrica, que es va inaugurar el 1870.

 

“La fàbrica de l’Anís del Mono, fundada l’any 1870 pels germans Josep i Vicenç Bosch, és una autèntica joia modernista que, avui en dia, es conserva tal com era fa gairebé 150 anys”

 

Un itinerari guiat per les entranyes de la destil·leria

Sí, és possible realitzar un itinerari guiat per aquesta destil·leria tan característica, un recorregut d’una hora i mitja que condueix el visitant cap a l’edifici de destil·lació de l’anís, on es conserva la maquinària original que s’utilitzava fa gairebé un segle i mig, la mateixa que encara avui permet elaborar anís seguint un procediment pràcticament artesanal. Vuit dipòsits de coure recoberts de fusta contenen aigua amb matafaluga, que es bull i es destil·la. Són, ni més ni menys, prop de 1.200 litres de líquid al dia els que permeten aconseguir uns 22 litres d’essència d’aquest licor dolç com la regalèssia.

El recorregut segueix en un altre edifici del complex on es troba l’arxiu i el despatx de gerència, i s’hi pot veure la vitrina modernista que s’utilitzava per exposar les ampolles d’anís a les exposicions internacionals, a més de factures i contractes laborals, entre d’altres documents, datats fins al 1980, moment en què es van informatitzar els processos administratius.

La passejada per la fàbrica de l’Anís del Mono també permet recórrer les campanyes publicitàries promogudes per Vicenç Bosch (que es va fer càrrec, en solitari, de l’empresa quan va morir el seu germà, el 1897), admirar mobiliari d’alt valor històric i descobrir secrets i anècdotes a l’entorn de la mítica ampolla d’anís i la seva famosa etiqueta. I és que, el 1897, Vicenç Bosch va convocar el primer concurs de cartells d’Espanya, que guanyà Ramon Casas. Anys més tard, el 1913, l’Anís del Mono va protagonitzar el primer cartell lluminós de la Puerta del Sol madrilenya, i, durant els anys següents, artistes de la talla de Picasso s’inspiraren en aquesta marca per realitzar algunes de les seves obres.

En definitiva, passejar-se per aquestes instal·lacions tan característiques permet fer un salt en el temps, trobar-se de cop a la Badalona de finals del segle XIX i conèixer la història d’aquesta emblemàtica casa que, des del 1975, pertany al grup Osborne. Si hi voleu anar, cal que demaneu cita prèvia al Museu de Badalona.

 

Una etiqueta i una ampolla inconfusibles

Dues característiques de l’etiqueta de l’Anís del Mono l’han fet inconfusible. La primera, una errada ortogràfica que s’ha mantingut al llarg del temps: hi apareix la paraula destillación, en lloc de destilación. Resulta que l’etiqueta es va fer fer en paper daurat brillant, i, en aquella època, només es podia imprimir a França, on van cometre l’errata més longeva de la història. La segona, la cara del mico, que no és de mico. Sembla que els seus trets estan basats, sospitosament, en el rostre de Charles Darwin, autor de la teoria de l’evolució, qui va haver de suportar mil burles per les seves tesis, entre elles, aquesta dels germans Bosch.

Un altre element emblemàtic de l’Anís del Mono és la seva ampolla, de tall adiamantat. La història que va inspirar el seu disseny té un rerefons molt romàntic, i és que, en un viatge a París, Vicenç Bosch es va enamorar d’una ampolla de perfum que va trobar a la place Vendôme i se la va regalar a la seva dona. Va ser ella mateixa qui li va suggerir que aquell podria ser el disseny de la nova ampolla del licor, i, tal dit, tal fet! Bosch va demanar al perfumista els drets de l’ampolla, pels quals es conta que va haver de pagar una important suma de diners, i la va convertir en l’ampolla de l’Anís del Mono, tota una icona en el món actual que s’ha utilitzat abastament com a instrument de percussió i, fins i tot, apareix en una escena d’El Padrino a mode d’attrezzo, entre d’altres films clàssics.

 

“La cara del mico de l’Anís del Mono, que no és de mico, sembla que està basada, sospitosament, en el rostre de Charles Darwin, autor de la teoria de l’evolució, a mode de burla”

 

Un mico il·lustre

nom “Anisat refinat Vicente Bosch”, que encara es pot llegir a les etiquetes d’aquesta beguda alcohòlica centenària, s’hi va afegir, amb el pas del temps, “Anís del Mono”, tota una icona per a Badalona; tant és així que, el 7 de juliol de 2012, una escultura del mític mico feta amb 200 quilos de bronze –obra de l’artista Susana Ruiz– presideix l’entrada del Pont del Petroli, al passeig marítim de la ciutat.

Si bé no es coneix amb exactitud com va arribar aquest mico a Badalona (existeixen moltes històries i llegendes que giren al seu voltant), es creu que podria ser un regal de negocis, una petició expressa de Vicenç Bosch a uns amics, o un mico que va viatjar des d’Amèrica dins d’un dels vaixells de l’empresa. Sigui com sigui, l’animal es va fer famós i va acabar donant nom al licor; és, possiblement, un dels micos més il·lustres de la història.

 

Article publicat al número 42 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/point-racons.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top