0 items
El meu compte

Vil·la Museu Pau Casals

Expressió i síntesi d’una vida catalana, artística i lliure

Pau Casals ha estat un dels més grans violoncel·listes del segle XX. La Vil·la Museu que duu el seu nom, antiga casa d’estiueig de la família i actual seu de la Fundació Pau Casals, és un dels espais que més ens apropen al Mestre des d’una perspectiva íntima, propera i entranyable.

“Estimat amic,
Tinc por que hagi arribat el moment de recordar-vos el vostre oferiment de salvar, en cas de necessitat, el contingut de la meva casa de Sant Salvador. Aquesta casa no conté riqueses materials. És l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista i el més modest objecte hi parla de sentiment...”

 

De casa d’estiueig a museu de renom internacional
El 1910, per suggeriment de la seva mare, Pau Casals féu construir la Vil·la Casals al passeig marítim de Sant Salvador, al seu Vendrell natal, del qual guardava bells records pels estius d’infància que hi havia passat amb la família i els amics. Obra del mestre d’obres barceloní Francisco Solà, la casa fou concebuda inicialment com una residència d’estiueig que responia a les necessitats d’aquell moment, amb una planta baixa, un primer pis i, més endavant, una pista de tennis. Des de llavors, i després que el músic establís la seva residència habitual a Barcelona, la Vil·la ha estat sotmesa a dues grans reformes que l’han acabat convertint en el museu que és avui.

El 1931, Antoni Puig i Gairalt va ser l’arquitecte escollit per a una remodelació i ampliació de 5 anys que comportaren la construcció de la Sala de la Música; el jardí, dedicat a la memòria de la seva mare, i el mirador. Va ser una reforma majestuosa en l’elegància resultant de la qual Casals havia projectat el reflex de la seva imatge pública. Tant era així, que un article del diari El Baix Penedès de l’any 1934 explica que, arran d’una visita d’una colla d’amics al Centre Catalanista Republicà, “Casals s’esmerà per complaure els seus visitants, mostrant-los el bo i millor que guarda a les seves col·leccions i que són la base del museu que va muntant”.

 

“El 1910, per suggeriment de la seva mare, Pau Casals féu construir la Vil·la Casals al passeig marítim de Sant Salvador, al seu Vendrell natal, del qual guardava bells records pels estius d’infància que hi havia passat amb la família i els amics”

 

A aquest sentit de museu responen, precisament, la Sala del Sentiment, que ell mateix va dissenyar i en què va posar els retrats d’alguns éssers estimats, com els seus pares i alguns mestres i amics, i alguns dels seus records més volguts, com la pedra central de la finestra de la cambra de Beethoven, o les adquisicions artístiques que, amb l’assessorat dels galeristes Joan Maragall i Joan Merli, van acabar confegint una col·lecció d’unes 70 peces realment importants dins de l’art català del moment. El Nu femení de Josep Llimona i l’Apol·lo de Josep Clarà que va encarregar especialment per a la galeria d’escultures que féu construir al jardí o les pintures de Francesc Pla “El Vigatà” que comprà al comte Güell de Barcelona per instal·lar-les a l’interior de la casa són alguns dels exemples més destacats.

Casals va viure en aquesta casa fins al 1939, any en què es va veure obligat a marxar a l’exili i, doncs, a deixar-la sota la salvaguarda del seu germà Lluís, tot i que no se’n va desvincular mai. El destí final de l’habitatge s’acabaria definint entre el 1972 i el 1976: la primera data correspon a la creació per part del violoncel·lista i la seva esposa Marta Montañez de la Fundació Pau Casals, destinada a preservar-lo juntament amb tot el patrimoni que ell hi havia deixat, mentre que la segona, tres anys després ja de la seva mort, correspon a la seva inauguració com a museu, amb la consegüent incorporació d’espais, com la pinacoteca, i de diferents suports expositius, com les vitrines amb documents, partitures i altres objectes personals.
 


A causa del pas dels anys, les condicions climàtiques adverses i les noves necessitats que platejava la societat actual, el 1996 la Fundació va decidir tancar el Museu per sotmetre’l a una profunda rehabilitació alhora estructural i museogràfica. L’actual espai va ser inaugurat el 2 de juny de 2001.

Avui, la visita al Museu s’articula a través de 17 espais cronològics en recorregut circular i una galeria d’escultures al jardí d’estil neoclàssic amb un discurs marcadament biogràfic: el naixement d’una vocació, ens anys de formació, somnis i inquietuds, el triomf internacional, el lleure, Pau Casals: músic universal, la Guerra Civil, l’exili, la vida a Prada, el desencís i el silenci, els festivals de Prada, Puerto Rico, la projecció universal, El Pessebre i la lluita per la pau. A través seu, el visitant s’endinsa en la vida i l’obra de Casals de la mà del mateix artista, que el va guiant amb els seus pensaments, projectats o escrits al llarg del recorregut. Alhora, mitjans audiovisuals i escenogràfics fan que la visita sigui més viva i permeten gaudir d’un entorn que embolcalla mitjançant els sentits.

A més, el Museu ofereix una àmplia oferta educativa per a estudiants de tots els nivells (visites guiades, tallers musicals i concerts interactius) i per al públic general i familiar (exposicions temporals, activitats familiars, visites nocturnes, conferències i concerts), serveis de botiga i un restaurant que, ubicat on abans hi havia les antigues cases de convidats i amb unes precioses vistes al mar, arrodoneix una visita per recordar.

 

“Avui, la visita al s’articula a través de 17 sales i una galeria d’escultures al jardí d’estil neoclàssic amb un discurs marcadament biogràfic, a través de les quals el visitant s’endinsa en la vida i l’obra de Casals de la mà del mateix artista, que el va guiant amb els seus pensaments, projectats o escrits al llarg del recorregut”

 

Pau Casals, un home de música, de pau i d’ideals
Considerat un dels millors violoncel·listes del segle XX i reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps, Pau Casals i Defilló va néixer al Vendrell el 29 de desembre de 1876 i, ja des de la seva infantesa, va mostrar una gran sensibilitat per la música. El seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals, que ell va ampliar amb estudis a Barcelona i Madrid. Amb només 23 anys va iniciar la seva trajectòria professional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. En aquest camp, va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel i va introduir-hi noves possibilitats tècniques i expressives, una profunditat expressiva que també buscà com a director. A més, va exercir com a professor i compositor, amb obres com l’oratori El Pessebre, que es va convertir en un veritable cant a la pau. El desenllaç de la Guerra Civil Espanyola el va obligar a marxar a l’exili i a residir primer a Prada de Conflent (França) i després a San Juan de Puerto Rico.

A més de la seva extraordinària carrera com a músic, Casals va mantenir sempre una dedicació incansable a la defensa de la pau i la llibertat. Els nombrosos concerts benèfics, la implicació en accions humanitàries i les diverses intervencions a les Nacions Unides el van caracteritzar com un home de pau. No en va, arribà a ser proposat com a candidat al Premi Nobel de la Pau el 1958; el 1963, el president dels Estats Units li concedí la Medalla de la Llibertat i, el 1971, rebé la Medalla de la Pau de l’ONU, el mateix dia que, amb motiu de l’estrena del seu Himne, hi pronuncià el discurs inaugurat amb la famosa frase “I am a Catalan”.

Pau Casals va morir l’any 1973, a l’edat de noranta-sis anys, a San Juan de Puerto Rico. El 79, d’acord amb el seu desig de retornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, les seves despulles van ser traslladades al cementiri del Vendrell. Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

 

“A més de la seva extraordinària carrera com a músic, Casals va mantenir sempre una dedicació incansable a la defensa de la pau i la llibertat”

 

La Fundació Pau Casals, un símbol d’esperança
Pau Casals sempre va tenir l’esperança de retornar a la seva terra, però, passats els 90 anys, va veure que probablement no seria possible. Va ser llavors quan va decidir formalitzar en vida el seu llegat, i s’iniciaren els tràmits per crear una fundació que servís els ideals musicals i humans als quals ell es va dedicar tota la vida. Fou així com la seva residència i els jardins de Sant Salvador es van convertir en una casa-museu destinada a divulgar, mitjançant la Fundació creada, el coneixement i l’estudi de tot un segle de música, del qual ell havia estat un dels principals partícips.

Casals volia que aquesta Fundació recordés i fomentés el compromís que tots hem de tenir com a éssers humans, i la va somiar com un centre d’educació per a la joventut del seu país i d’arreu del món, alhora destinat a l’organització d’activitats d’un alt nivell artístic per a una difusió i sensibilització més grans de la música i de la cultura. El violoncel·lista va crear aquesta Fundació com un símbol d’esperança, perquè creia que la música pot contribuir a fer un món millor.

Des d’aleshores, la missió de la Fundació, el patronat de la qual està configurat pels representants de les institucions culturals més emblemàtiques de Catalunya i persones de reconegut prestigi a títol individual, ha estat conservar i difondre mitjançant accions i projectes diversos el llegat humà i musical d’un Mestre que destinà tota la seva vida al que ell considerava la més justa i necessària de totes les causes.

 

Article publicat al número 36 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/point-museus.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top