0 items
El meu compte

Vius com un esmolet

 

La figura clàssica de l’esmolet era reconeguda per la seva peculiar melodia, per la seva figura i pels objectes característics que utilitzava, sobretot a la Catalunya d’abans, en entorns rurals o urbans menuts. Encara avui se n’escapa algun.

 

“Ser viu com un esmolet”. Aquesta frase tan senzilla i tan catalana, coberta de significat, és el llegat que queda de l’antic ofici d’afilador o esmolet; recorda, possiblement, el nervi, la vitalitat i l’agudesa dels girs de les pedres d’esmolar.

Des que es pogueren tenir estris tallants a casa fets de ferro o de qualsevol altre metall, que l’esmolet ha existit. És un dels oficis més antics que hi ha, i, com tants altres, s’ha vist desplaçat durant l’últim segle fins gairebé desaparèixer o esvanir-se del tot en molts indrets.

Molta gent encara recorda com l’esmolet emprava un bufacanyes (un flabiol de set forats) per anunciar la seva arribada al veïnat o al poble, i així hom podia afanyar-se a portar-li els estris tallants. Era un so tan característic com inequívoc: una curiosa i efectiva estratègia de màrqueting que portava la figura a ser reconeguda a l’instant i que tothom cerqués, a casa, aquella navalla, aquell ganivet o aquelles tisores que havien de tenir esmolats per als menesters del dia a dia. Tot i que, de vegades, només cridava a cor què vols. I també li funcionava!

 

Una figura errant

La figura de l’afilador sempre havia estat d’allò més pintoresca. A part del seu so característic, era habitual veure’l traginant els seus estris –era una figura errant– sobre l’esquena, sobre un ruc o, ara ja més a prop, en bicicleta o moto. Portava sempre a sobre una pedra d’esmolar que, un cop acoblada a un cavallet de fusta, es feia girar amb els peus mateix. A partir d’aquí, agafava l’estri a esmolar amb les mans i el passava i repassava per sobre la pedra fins que era ben afilat. Aquest soroll també era característic de la vida quotidiana ja passada. Més endavant, la bicicleta (o motocicleta) i un petit motor que fa girar la roda (també més lleugera) de manera automàtica han estat la modernització de l’ofici.

 

“Molta gent encara recorda com l’esmolet emprava un bufacanyes (un flabiol de set forats) per anunciar la seva arribada al veïnat o al poble, i així hom podia afanyar-se a portar-li els estris tallants”

 

Els ganivets inoxidables els fan la competència

El fet que hagi desaparegut pràcticament de la vida quotidiana es deu al canvi de la societat. Avui dia, amb la facilitat de poder comprar ganivets que no es rovellen i que costa que perdin el tall (inoxidables) i el seu preu barat fa que no compensi mirar d’aprofitar els estris tallants que es tenen a casa amb els serveis d’un esmolet; és més fàcil comprar-ne de nous. Ja no ho aprofitem tot, ara!

Tanmateix, encara queden alguns afiladors –pocs, a Occident– que, errants, ofereixen els seus serveis. Per tenir més oportunitats, ara se’n poden veure en zones de molta població. Al barri de Sarrià de Barcelona, per exemple, encara en roman algun; o a Ourense, on havia estat ofici destacat durant segles.

Tot i ser pràcticament a les portes de desaparèixer, la figura de l’afilador ja forma part de nosaltres i de la nostra història... I sempre ens quedarà poder ser vius com uns esmolets!

 

“Era habitual veure’l traginant els seus estris –era una figura errant– sobre l’esquena, sobre un ruc o, ara ja més a prop, en bicicleta o moto”

 

 

Article publicat al número 46 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Top