0 items
El meu compte

Xavier Antich: El goig de filosofar per viure millor

Xavier Antich. Per a mi (i em consta que per a molta més gent), esmentar aquest nom són paraules majors. A ell segur que li sembla exagerat –potser enrogirà i tot, quan ho llegeixi–, però no, no ho és. És un gran observador, un gran pensador, un gran comunicador, un savi actual sense pedanteries ni esperit de superioritat, proper i amable, sempre somrient. Em moria de ganes d’entrevistar-lo, de xalar amb ell. L’he llegit, l’he escoltat a través de la ràdio, l’he vist a la petita pantalla, i en viu i en directe en alguna conferència... Fins a dia d’avui –llàstima!–, no he tingut la sort de gaudir-lo com a docent, però m’imagino el que seria: un autèntic goig! En Xavier, a l’aula, segur que és d’aquells professors que et marquen de per vida, com els que a ell mateix el van fer decantar cap a la filosofia en lloc de la filologia clàssica: “Jo volia estudiar filologia clàssica, però vaig fer filosofia perquè, a 3r de BUP i a COU, vaig tenir dos profes molt bons, i em va semblar endevinar que allà hi havia alguna cosa que m’interessava, sense saber-ho ben bé del cert”.

No es va equivocar, perquè, a més d’apassionar-li, fa que aquesta passió s’encomani als altres. Té claríssim que la filosofia li ha servit “per viure millor, més intensament, més conscientment, més lúcidament,..., per no deixar-me arrossegar per les coses, sinó per pensar contínuament al voltant de les coses”. I m’aclareix: “Estem vivint un moment en què tothom té dubtes respecte de tot. S’han acabat les èpoques de les grans ideologies, en què es tenia una resposta per a tot. Ara no tenim resposta per a res. Estem vivint uns canvis tan vertiginosos que no sabem què passarà en molts aspectes. En molt poc temps, tan sols el mòbil ja ens ha canviat la vida d’una forma absolutament radical. En aquest món tan ràpid i de canvis tan profunds, la filosofia permet sobreviure amb una certa consciència; ens ajuda a ordenar-nos, a pensar millor, a clarificar, a saber fer allò tan vell de separar el que és essencial del que és accidental. La filosofia ofereix una forma d’acostar-se als problemes que tothom pot sentir com a pròpia”.

Som en un lloc gairebé idíl·lic, al bar de l’Antic Teatre, a Barcelona, prop de casa seva. “He triat aquest espai perquè m’encanta. És com un oasi dins de Ciutat Vella, un d’aquells llocs de Barcelona que encara queda fora dels circuits absolutament massificats, tot i estar a mig minut del Palau de la Música”. Penso que el look atrotinat del local, mig vell-mig reciclat, amb un caire alternatiu inconfusible, convida a filosofar, i tinc la companyia perfecta per fer-ho. Inicialment, he volgut seure a fora, en un pati interior gegantí que és tota una sorpresa enmig del brogit de la ciutat, però encara hi feia fred. Hi sortirem més tard per fer unes quantes fotos i robar-li quatre raigs al sol.

 

“La filosofia em serveix per viure millor, més intensament, més conscientment, més lúcidament,..., per no deixar-me arrossegar per les coses, sinó per pensar contínuament al voltant de les coses”

 

“Ets filòsof, docent, escriptor, articulista... Això ja ho sabem. Però, qui és Xavier Antich, de veritat?” Li faig la pregunta amb un cert punt de sornegueria, ho confesso. Sé que és molt difícil contestar-la. Riu i em respon: “Ningú no sap qui és, però, d’entre totes les coses que faig, que, com tothom, són moltes, em quedo amb la de professor. Jo sempre dic que sóc professor. És a dir, d’entre totes les coses que podria renunciar a fer sense deixar de ser qui sóc, segurament hi hauria el fet d’escriure articles i llibres, d’anar a la ràdio, de fer programes de televisió..., però em costa pensar-me sense fer classes”.

No m’estranya gens, fa 32 anys que s’hi dedica ininterrompudament. “Són només tres dècades, però, tant el sistema d’ensenyament com el tipus d’estudiant, han canviat tant que, quan miro enrere, sembla que parli del Paleolític. Jo, que guardo tots els apunts, me n’adono que, a l’antic COU, es donava material de més complexitat que ara durant els últims anys d’universitat. Ara bé, tampoc sóc dels que es lamenta, ni dels que creu que abans tot era genial, perquè s’ha aconseguit la universalització de l’ensenyament, i ara som una societat molt més complexa i diversa que planteja els seus problemes”.

“Sí, però la filosofia està en perill de mort, a les universitats...”, li dic. “Sí, dins dels sistemes d’ensenyament, hem vist com els continguts que tenen a veure amb la formació de l’esperit crític i de la sensibilitat, com ara la filosofia, la literatura o la història de l’art, van disminuint progressivament en benefici d’uns coneixements més instrumentals. Jo crec que això és un problema des d’una perspectiva de consciència cívica, perquè s’està privant els ciutadans d’algunes eines que són essencials per viure. Ara bé, també estic convençut que, si acaben essent arraconats del tot, acabaran trobant altres espais per desplegar-se. De fet, ara, per exemple, estem assistint a una autèntica necessitat de cicles, conferències, clubs de lectura, espais per llegir... Per tant, aquesta necessitat es va multiplicant per altres espais”. Té raó. Pensar així em tranquil·litza. Li compro l’argument, i seguim dins les escoles, els instituts i les universitats.  

Ara parlem de la diferenciació que hem fet sempre entre ciències i lletres. “És una vertadera absurditat, una bestiesa, i això ha travessat tot el sistema educatiu; cap reforma educativa s’ho ha qüestionat. Es dóna per suposat que una persona que vol fer, posem per cas, medicina, és una persona en la formació de la qual no ha de tenir cabuda la literatura. Pensar això és una barbaritat tan gran com pensar que a algú que es dedica a la llengua no li cal formar-se en matemàtiques. On està escrit això? Justament, molts estudis neurològics apunten que la riquesa i l’aprofundiment sorgeix de la connexió entre àrees diverses, i nosaltres tendim a una especialització que implica una renúncia absurda”.

Exacte! Cada cop que parlem d’una cosa, penso en una altra, i en una altra, i en una altra... I em salto el guió que duc (sempre me’l salto!). I penso que ens quedarem curts, de temps i d’espai per escriure... Però torno a aterrar i segueixo preguntant sobre aquesta imposició a la tria, que em fastigueja profundament.

 

“Estic convençut que, si la filosofia, la literatura o la història de l’art acaben essent arraconades del tot del món acadèmic, acabaran trobant altres espais per desplegar-se”

 

“Molta gent, encara es basa en el model de l’economia del segle XX. Vull dir que, en una fàbrica de cotxes, qui posava una roda, no sabia res de xapa; qui coneixia com anava el motor, no en tenia ni idea, de pintura... Se suposava que havies de fer una sola cosa i molt ben feta, però ara ja s’ha acabat aquella època en què només feies una cosa i tenies la teva vida de treball i la teva vida familiar completament separades. Avui, tot és molt més complex. Les condicions laborals actuals ens obliguen a estar en mil fronts i en mil batalles. Les 8 hores de treball, 8 hores de son i 8 hores d’oci al dia han saltat pels aires. Ara dormim menys, no disposem d’una feina que s’acabi (ens truquen constantment, contestem correus electrònics des de qualsevol lloc...). El treball, per plaent que sigui, ho ha acabat envaint tot. A mi em resulta molt difícil dir el que és treball i el que no. En el meu cas, fins i tot anar al cinema o al teatre és una forma difusa de treballar, perquè, segurament, allò que vegi acabarà alimentant algun article o alguna conferència. Potser, l’únic que no té a veure directament amb el treball és el que fa referència als amics i la família; és a dir, allò que no és directament productiu”.

Quan li parlo de l’exercici de la lectura, no ho pot separar de la vida mateixa, tampoc: “És curiós, perquè no concebo que llegir sigui un ofici, igual que no penso que he de respirar, menjar o caminar per viure. Em resulta inimaginable un dia sense llegir”. Cada setmana visita més d’una llibreria, i en surt ben carregat. “Són, ja, com de la família. És molt difícil que hi entri i marxi amb les mans buides”. De fet, les seves dues passions, la lectura i l’ensenyament, les deu dur als gens, perquè la seva mare era mestra i, el seu pare, llibreter.
 

 

A propòsit dels llibres, vull saber com els escull, per què els tria. Normalment, en fa dansar prop d’una dotzena alhora, que no és poc! “El que em crida d’un llibre poden ser moltes raons diferents: un tema que m’interessi, un autor que m’interessi o una raó tan idiota com la portada. A més, llegeixo textos que tenen a veure amb la meva feina, però no només. M’agrada moltíssim llegir novel·la o assaig, simplement per saber què diuen, sense pensar que, després, potser n’escriuré algun article”. I és que, a l’hora d’escriure, també és la pròpia vida qui li regala els temes sobre els quals parla: qualsevol cosa, persona, pel·lícula, llibre, exposició o opinió que hagi sentit ho pot convertir en objecte de reflexió profunda. Per això, contínuament, duu paperets al damunt amb notes sobre el que està fent, el que ha d’enllestir, les idees que li sorgeixen... Me’ls ensenya; els papers i els llapis, perquè també en porta molts, de llapis. A tot arreu. Els necessita, perquè “els articles que escric, els vaig pensant durant tota la setmana. Després, m’assec i els redacto bé. M’agrada fer-ho perquè és una disciplina molt regular, molt rutinària”. Els podeu llegir cada quinze dies a l’Ara i a El Nacional, i, cada diumenge, a l’Ara, també. Són plens de pensaments propis, de cites d’autors brillants, i de vida, sobretot, de vida.

Rescato una cita del seu darrer llibre, La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula (Arcàdia, 2016), un recull de noranta-sis articles deliciosos –que han estat prèviament publicats– que són tota una invitació a la reflexió i a posar en qüestió tot allò que ens envolta. Diu així: “No s’és filòsof sense ser filòleg”. Tinc la intuïció que ell, en general, atorga un pes molt gran a la paraula. No m’equivoco: “La paraula és molt important, perquè, si pensem, és perquè pensem a través d’un llenguatge. Jo n’estic profundament convençut, perquè sóc molt aristotèlic, i tota la reflexió filosòfica d’Aristòtil, en el fons, és una reflexió sobre la llengua grega. Per tant, crec que la filosofia és, fonamentalment, una reflexió sobre el llenguatge; és a dir, què és el que diem i què és el que hi ha implícit en el que diem”.

“Estem menystenint la racionalitat i la memòria en pro de les emocions i els sentiments?”, li demano. “Sí, tot i que aquests darrers tenen més bona fama, perquè acostumem a identificar la racionalitat amb alguna cosa freda. De vegades, diem: “No siguis tan racional!”, i ho diem com un retret, però jo penso: “Què més voldríem, que ser-ho! Què més voldríem, que posar judici a tot allò que ens afecta!”. A la canalla, també se’ls diu sovint: “Sigues tu mateix!”, i no ens adonem que no sempre són bons els sentiments, si no estan valorats per un cert discurs”. Vaja, que tornem al valor de la paraula.

 

Ara ja s’ha acabat aquella època en què només feies una cosa i tenies la teva vida de treball i la teva vida familiar completament separades. Avui, tot és molt més complex. Les condicions laborals actuals ens obliguen a estar en mil fronts i en mil batalles. Les 8 hores de treball, 8 hores de son i 8 hores d’oci al dia han saltat pels aires

 

Per buscar la frase sobre la qual li he demanat opinió, obro La voluntat de comprendre. Tinc el llibre tot ratllat, subratllat, escrit, fet un mapa! Comento en veu alta que hi ha gent que considera que és un crim, guixar els llibres. A mi, de fet, a l’escola, m’ho prohibien. Era com un sacrilegi. Em va costar anys trencar aquesta barrera. En Xavier salta de seguida i diu: “Al contrari! Jo ho tinc tot absolutament guixat. George Steiner deia que no hi ha forma de llegir si no és amb un llibre al costat. En realitat, el que fem quan guixem un llibre és contestar-lo, dialogar amb ell. El mateix Steiner també deia que, en totes les biblioteques, hi ha infinitat de biblioteques amagades que estan formades pels llibres que s’han escrit dins dels llibres. No hi ha res més plaent que agafar un llibre d’una biblioteca i trobar comentaris intel·ligents d’algú que no s’ha pogut contenir i ha volgut dir la seva! Les bibliotecàries s’acostumen a ofendre molt, davant d’aquest fet, però jo en faig apologia”.

Riem de nou, i penso que aquesta idea de les biblioteques dins de biblioteques és preciosa, gairebé màgica, bella. I me’n vaig cap a les classes d’estètica que en Xavier imparteix a la UdG. Li demano si el gust per la bellesa s’aprèn, i em diu que sí. Està convençut que “la sensibilitat pròpiament estètica; és a dir, la capacitat d’emocionar-se davant de coses belles, com ara un paisatge, una pintura, un poema o una música, és una de les nostres facultats, igual que tenim memòria o capacitat de judici. El que passa és que, com totes elles, si no s’utilitzen, si no es treballen, es rovellen o, fins i tot, les pots arribar a perdre”. Deu ser per això que sempre recomana als seus estudiants que llegeixin molt, que escoltin molta música, que vegin moltes pel·lícules, que escoltin com parla la gent... Ja us ho deia, jo, que és un savi!

En Xavier viu a cavall de Barcelona i Girona, però és de La Seu. Ho diu amb rotunditat i orgull; mai se n’amaga, al contrari!, “tot i que només hi vaig viure fins als 18 anys, però hi torno contínuament. M’hi vincula tot: el paisatge, la gent, la família, els amics i una certa manera d’entendre l’arrelament a un lloc, aquella que et fa sentir ni de poble ni de gran ciutat. Estar a La Seu és passejar-te per qualsevol racó i trobar-te gent que coneixes, molts dels quals no saps ni com es diuen, però tant se val. De fet, la meva colla continua essent la de La Seu, i les reunions anuals que marquem de manera fixa són allà”.

 

La sensibilitat pròpiament estètica; és a dir, la capacitat d’emocionar-se davant de coses belles, com ara un paisatge, una pintura, un poema o una música, és una de les nostres facultats, igual que tenim memòria o capacitat de judici

 

Vull parlar de tantes coses, amb aquest home, que no dono a l’abast! Parlem de les veritats absolutes (està convençut que existeixen, i que són de sentit comú, però, en canvi, són també les més difícils de trobar). Parlem de la raresa que llegeixi en grec i en llatí en ple segle XXI (quina llàstima, que sigui una raresa!), i de la necessitat de cultivar la nostra humanitat, per molt que siguem humans, a propòsit del Taller d’Humanitat(s) que imparteix a ESADE a professionals del món de l’empresa (sí, hi ha professionals del món dels números que també s’interessen per les lletres. Tornem a allò que dèiem, que separar-ho és absurd). Parlem també del seu càrrec de president del patronat de la Fundació Antoni Tapias: “Per a mi és un honor immens, un orgull i un plaer. Hi vaig accedir perquè m’ho va demanar l’Antoni Tapias i el seu fill Miquel. Ells volien que el càrrec l’ocupés algú de fora de la família. Sé que és una qüestió temporal, literalment feta per amor a l’art, però, mentre ho visc, ho visc com un honor”.

Li demano si ho estem fent bé, com a societat, i la seva resposta és clara i directa: “Nooo! Jo sóc una persona compulsivament optimista, però no sóc idiota, i crec que hi ha moltes coses que són manifestament millorables, a nivell local, nacional, europeu i mundial. Ara bé, també crec que cal ser conscients que som molt lluny d’on érem. Avui, per exemple, assumim els drets dels infants, les dones i els animals, o tenim consciència ecològica. Fa 30 anys ni ens ho plantejàvem, no era un problema. En moltes coses s’ha avançat, però aquesta és una batalla interminable; ens queden molts reptes per assolir, i alguns són molt urgents”.

No puc marxar sense demanar-li per un autor, pel “seu” autor. Penso que potser em diu Walter Benjamin, o Maria Zambrano... (els anomena molt), però, “si n’hagués de triar només un, segurament seria Emmanuel Lévinas, un filòsof lituà que no només jo, sinó altres, penem que és el gran pensador del segle XX. En ell, d’alguna manera, hi està contingut tot el que m’interessa dels altres, i va endevinar, molt abans que nosaltres n’haguem sigut conscients (als anys 60), que el gran problema del nostre temps tenia a veure amb l’altre, amb la diferència. Diu que, mentre no resolguem això, difícilment podrem viure en un món que ens satisfaci de manera plena”.

Aturo la gravació amb recança. No vull que s’acabi la conversa, però no podem allargar-la més. Sortim a fer fotos al jardí, xalem una mica més, ens acomiadem i marxem de l’“oasi”. Quan som fora, m’adono que no li he demanat que em signi el llibre. Em maleeixo els ossos tres segons. Un llibre de Walter Benjamin em crida des d’un taulell d’una llibreria de segona mà que hi ha al costat de l’Antic Teatre. N’acabem de parlar, de Walter Benjamin... Em trec la pena comprant-me’l i marxo pensant que segur, segur, ens tornarem a veure. El meu llibre no es quedarà sense signar.

 

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 41 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top